A 50 quilòmetres al nord de Reus trobem el municipi de Belltall i Passanant, un terme molt petit en habitants, però prou extens i amb diversos pobles dins del seu territori. Hem volgut fer-hi una ruta en bicicleta per conèixer tots els pobles d’aquest municipi de tan sols 160 habitants i 27 Km2 d’extensió, i descobrir algunes de les seves particularitats.
Hem iniciat el recorregut al poble més conegut del municipi, Belltall. És el més conegut perquè el creua la C-14, la carretera que, venint de Reus, va cap a Tàrrega i fins a Andorra.
Tot i formar part de la comarca de la Conca de Barberà, es té la sensació que el municipi està més vinculat a l’Urgell que no pas a Montblanc, ja que les comunicacions amb Tàrrega són més fàcils i planeres. Estem a només setze minuts en cotxe de Tàrrega i a divuit de Montblanc.
El poble es troba a 772 metres sobre el nivell del mar. Per arribar-hi, cal superar la pujada del Coll de Belltall venint de Reus o de Montblanc. El poble s’estén principalment a la dreta de la carretera, on hi ha la petita trama urbana, amb una seixantena d’habitants. Allà hi trobem l’església dedicada a Sant Pere i, al seu costat, el Centre d’Interpretació de l’All de Belltall, el producte agrícola més conegut del poble. Es tracta d’un conreu tradicional de més de 300 anys, tot i que en els darrers temps ha anat a la baixa per la competència d’altres indrets de la península. Per mirar de recuperar el prestigi de l’all de Belltall i evitar que se’n perdi la varietat, des de l’any 2008 se celebra cada agost la Festa de l’All de Belltall, i el 2011 es va crear l’Agrupació de Productors d’All de Belltall.
Els rentadors de Glorieta
Des de Belltall hem agafat una petita carretera local que ens ha dut fins a Passanant, cap del municipi i vila més poblada, amb una setantena d’habitants.
A Passanant trobem les restes d’un castell que, quan va deixar de ser de frontera cap al final de l’època medieval, es va transformar en una mena de palauet. Una mica més avall hi ha l’església parroquial dedicada a Sant Jaume, d’estil barroc, construïda a finals del segle XVIII. L’església i el seu campanar de 20 metres d’alçada presideixen la plaça Major de Passanant, on també hi ha l’ajuntament.
A menys d’un quilòmetre de Passanant trobem la Pobla de Ferran. Ens dona la benvinguda la majestuosa torre del castell, restaurada fa uns 50 anys. El poble consta d’un sol carrer, al final del qual hi ha una font i uns bancs des d’on es pot gaudir d’una magnífica panoràmica d’aquest paratge.
Només hi ha dues persones censades en aquest poblet. Però més enllà del despoblament rural generalitzat que ha patit el país en l’últim segle, cal destacar un fet tràgic: el 19 de maig de 1928 s’hi van produir una desena d’assassinats que van fer que el poble es quedés sense infants i, per tant, sense futur.
Josep Marimon, conegut com el «noi de ca l’Hostaler» i malalt de tuberculosi, es va convertir en el pitjor assassí múltiple de la història de Catalunya en matar, a cops de destral i a trets d’escopeta, vuit nens i dues dones. Aquells assassinats van suposar el 25% de la població de la Pobla de Ferran en aquell moment. Tots els crims es van cometre en un sol matí, mentre els homes treballaven al camp, sense un motiu aparent i amb una fredor esgarrifosa.
La gravetat i notorietat del cas va fer que el periodista Carles Porta li dediqués un capítol a la sèrie ‘Crims’, tot i haver passat ja 97 anys dels fets.
Abandonem la Pobla i tornem a Passanant per agafar després la carretera en direcció sud fins arribar a una cruïlla: a l’esquerra, Fonoll; a la dreta, Glorieta.
A Fonoll no hi hem anat. El poble és de propietat privada i es reserva el dret d’admissió. És propietat del barceloní Emili Vives des del 1998, quan va comprar els terrenys i les cases abandonades d’aquesta localitat —deshabitada feia més de 60 anys— per convertir-la en un poble naturista.
Tot i els entrebancs administratius, Vives va dedicar vuit anys a rehabilitar les cases, i actualment hi viuen fins a 150 persones a l’estiu i unes 25 a l’hivern. Això sí: a l’hivern, es pot anar vestit per no agafar una pulmonia.
El que sí que hem visitat és Glorieta, un altre micropoble del terme, al qual s’accedeix per una pista asfaltada. El primer que hi veiem són els antics rentadors, restaurats l’any 2003, i ben a prop, una torre força gran, l’element més destacat de l’antic castell de la població. Els dos elements es conserven en molt bon estat. Tot i així, la preocupació dels pocs habitants de Glorieta es centra en el projecte d’instal·lació de nous aerogeneradors a menys d’un quilòmetre del poble. Una gran pancarta expressa el seu malestar pel fort impacte visual i sonor que suposen en un entorn tan silenciós i tranquil com aquest.
Escultura ‘Estilista’ de Mateo Vilagrasa, a Belltall
A la sortida de Glorieta ja enfilem el camí de terra que ens durà fins a la Sala de Comalats. Si es vol evitar el camí, es pot tornar cap a la carretera principal, tot i que caldrà fer una mica més de volta. La proximitat de la Sala de Comalats a Forès va fer que antigament en depengués, però actualment forma part de Passanant.
El nom de “Sala”, molt comú a l’edat mitjana, descrivia una estança important d’una casa noble. Qui sap si aquesta etimologia toponímica és la que hi ha darrere la creació de l’Hostalet, un allotjament rural ubicat en una casa de pedra del segle XVIII rehabilitada, on es pot gaudir de tota la tranquil·litat del món i d’una bona cuina.
“Comalats”, la segona part del topònim, fa referència a un territori feudal que inclou pobles de la Conca de Barberà, l’Urgell i la Segarra, així com les valls dels rius Corb i Corcavins. Geogràficament, els Comalats són una vall ondulada i planera dominada pel cultiu de cereals.
Tornem cap a Belltall, punt d’inici i final del nostre recorregut. En el camí de retorn podem observar una gran quantitat d’aerogeneradors i, poc abans d’arribar al poble, ens sorprèn una escultura aïllada consistent en una figura humana col·locada sobre una columna de formigó armat. L’obra, de l’escultor aragonès Mateo Vilagrasa, forma part del projecte El bosc dels estilites a la Ruta del Cister, i se’n poden trobar altres d’iguals a la carretera de Vimbodí a Poblet, així com en camins propers a Santes Creus.
Inicialment, la intenció de l’autor era representar el concepte de l’autisme, com una expressió d’aïllament emocional i autoreflexió. És per això que el projecte s’emmarca en espais rurals i aïllats, com tots els que hem visitat en aquesta atractiva ruta pel nord de la Conca de Barberà.