L’any nou s’ha estrenat a Reus amb una polèmica política i lingüística al voltant de l’espectacle «Trencadís: de la natura a la llum», una aportació a la celebració de l’Any Gaudí, que es va poder veure el 3 de gener al Pavelló Olímpic. No s’enfonsarà el món ni tampoc el pacte del govern municipal, però val la pena parar atenció per evitar embolics gratuïts que no afavoreixen el català ni la política lingüística per assegurar la seva salut i, de retruc, tampoc la imatge d’unitat d’acció que públicament sempre es predica des de la plaça del Mercadal, però que en casos com aquest, i no és el primer i probablement no serà l’últim, grinyola.
La castellanització de les paraules d’Antoni Gaudí i de bona part de la funció ha estat molt mal rebuda per les persones i entitats preocupades per la feblesa de l’ús del català al país. I l’explicació que la raó és que hi ha la intenció d’exhibir-lo fora de Catalunya no convenç gens. Només els qui els importa un rave el català. I és justament, el contrari. Haver respectat la llengua materna de l’homenatjat que ell va defensar sempre fins a costar-li un pas temporal per una comissaria de l’època, hagués significat un pas endavant cap a això que els presidents de la Generalitat i el del govern de Madrid qualifiquen de normalització que hauria d’incloure persones, llengua i cultura, i també calés.
Per titular l’article he manllevat unes paraules d’Andreu Sotorra, periodista i escriptor, d’una recomanable reflexió que trobareu a YouTube sobre l’embolic provocat per l’espectacle. El grup d’institucions organitzadores no la van encertar. La Federación Española de Patinaje, autora del guió, va demostrar estar fora de joc, del joc que estan jugant fa anys Espanya i Catalunya. I la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament no van seguir ni controlar la jugada i es van trobar, gairebé per sorpresa, amb un espectacle culturalment i lingüísticament descontextualitzat. La Diputació va pagar part de la festa sense demanar gaire explicacions, però les regidories d’Esports en mans del PSC i Cultura liderada per ERC van posar les dues galtes i van badar de valent. Vaja, que la Federació, amb intel·ligència artificial o amb manca d’intel·ligència, els va fer un gol per l’escaire i en el darrer minut. És el que passa quan deixes fer a casa teva sense controlar que s’hi farà.
Algú hauria hagut d’analitzar el famós guió amb prou antelació per exigir que s’hi fessin les esmenes necessàries per ajustar-se a la vida de l’arquitecte universal. Les errades històriques i l’ús del català allí on no tocava van convertir el que volia ser una recreació artística i biogràfica en un estrafaig d’un capítol del NO-DO, informatiu de l’època franquista molt donada al doblatge per assegurar una, gran i lliure, també en la llengua. Els feia angúnia allò que s’anomena versions originals, particularment a les catalanes.
Sap greu per les desenes de patinadors i patinadores catalanes i espanyoles que van participar-hi de bona fe posant bona música a una partitura equivocada. Fent-se com es feia a una instal·lació municipal les regidories implicades, Esports i Cultura, i el govern local en conjunt, no van estar prou amatents. No és suficient fer les coses. Cal fer-les bé, perquè d’una manera o l’altra acaben tenint conseqüències. Junts, la CUP i fins i tot ERC van posar el crit al cel. Uns abans que els altres, però van coincidir en el fet que algú no havia estat encertat.
També val la pena llegir l’article «Ressuscitar Gaudí per trair-lo» que Agnès Toda, presidenta d’Òmnium Baix Camp, va publicar fa uns dies en aquest digital. Recordo uns comentaris que ens va fer fa anys l’historiador Pere Anguera a un grup de periodistes locals sobre la necessitat d’especificar en quina llengua s’havien fet les declaracions publicades en premsa per evitar falsejar l’hemeroteca, fos la que fos. Els lectors del futur, aficionats o professionals, podrien veure escrit el reflex lingüísticament distorsionat d’una època.
Els mitjans de comunicació no sempre ajuden a fixar un retrat acurat de la història. I la possible exhibició de «Trencadís: de la natura a la llum» més enllà de Catalunya farà creure als espectadors que Gaudí parlava habitualment en castellà. I això no és veritat. No ho va fer ni davant del rei Alfons XIII. Gaudí creia que un cap d’estat havia de conèixer totes les llengües del país que vol dirigir. Més clar: basc, castellà, català i gallec. Una oportunitat perduda per afegir a l’Any Gaudí un capítol de l’any del català.