«Jo no vinc de cap silenci però sé molt bé què és lamentar que la meua llengua siga un patrimoni menyspreat pel poder polític que ens denega el dret a viure en pau» canta Pau Alabajos a «Despertar». I lliga amb la tradició immediatament anterior representada pel Raimon de Xàtiva quan deia que el nostre és un poble que calla però que alhora no es deixa enlluernar ni per místics ni per gent d’armes. El Pau furga també en la petita ferida sagnant que el postfranquisme ha deixat oberta als Països Catalans. Malgrat l’aparent llibertat formal de què gaudim des que falta el «vigía de Occidente», la llengua catalana, el govern del poble, el respecte pels vinguts de fora o la defensa de la pau, van de mal borràs. I un poble sense pau, sense democràcia ni justícia, no és un poble, sinó un ramat de súbdits. Un ramat de súbdits a qui li prenen la llengua que parla, ara subtilment, per igualar-lo encara més als altres ramats.
Trencar el mite de la «transició», d’aquest pas positivitzat del feixisme maquillat de democràcia orgànica a la democràcia formal actual, és el que em diu Despertar i despertar i parlar és l’única actitud coherent que a mi se m’acut davant del genocidi cultural contra el català, del genocidi humà contra les minories… fet ara en democràcia.
Per això jo tampoc «em quedaré de braços creuats, lluitaré per trencar les cadenes de nou, és possible somiar amb un món diferent, només cal intentar caminar sense por».