El festival Accents ha portat, aquest divendres, en Pau Vallvé al teatre Fortuny, de Reus. El Fortuny es va construir fa més de cent quaranta anys, l’any 1882, amb la intenció de dotar a la segona ciutat de Catalunya d’un teatre a l’alçada de les altres grans ciutats del país. L’arquitectura neoclàssica de l’edifici ha embolcallat, delicadament, la posada en escena del músic barceloní que, avui, venia amb la banda formada per tres músics, comptant-lo a ell. La presentació del seu darrer disc, ‘Agorafília’, ha estat marcada per un ambient futurista i, alhora, naïf, ballant pels colors i textures repartides pels diversos plafons de llums i cromatismes que abraçaven Vallvé i els seus dos acompanyants. Dic acompanyants sense voler pas menystenir la seva qualitat musical, que consti.
“Agorafília” és un homenatge a la passió per sortir enfora, sigui d’un lloc o d’un mateix. L’antítesi d’agorafòbia. En aquest concert Vallvé s’ha mostrat autèntic: sense voler semblar allò que no és, ni allò que la premsa o les seves cançons melangioses hagin pogut determinar. Si bé molts dels seus seguidors van començar a seguir-lo quan les seves cançons eren melangioses i un punt depressives, en Vallvé d’avui és un músic madur i feliç, que ha evolucionat personalment i musicalment.
En un teatre gran, Vallvé ha fet un concert íntim i proper. Ha explicat anècdotes personals i ha obert les seves cabòries a un públic assedegat de les seves cançons més reproduïdes i amb ganes de les més recents, també. En aquest diàleg amb el públic Vallvé reconeix aquest punt melangiós de la seva música, però confessa ser un tio feliç, amb molt pocs dies dolents al llarg de l’any. Però, és clar, només que tingui deu dies dolents que es converteixin en deu cançons, ja té un disc, la qual cosa explica el modus operandi de tants artistes que transmuten les males experiències a través de l’art.
Vallvé s’ha queixat de la manipulació que fan molts mitjans de comunicació quan l’entrevisten, a la recerca del titular fàcil i fantasiós: “Vallvé torna a fer sol un nou disc, des del seu garatge i és un èxit”. No us fa pensar en la història dels milionaris Steve Jobs, Jeff Bezos o Bill Gates? Vallvé ha reclamat el seu titular: la seva supervivència com a músic és possible gràcies al suport dels seus oients; de l’aposta d’uns seguidors que compren els seus discos abans que surtin al mercat i que, gràcies a la seva precompra, els projectes surten i pot autoeditar-los, sense dependre de cap intermediari o discogràfica.
Aquest divendres, instituït pel capitalisme com a Black Friday, moltes persones hem tingut la sort d’acabar-lo de la millor manera: recolzant el talent del nostre país, apostant per la cultura de proximitat (no la que s’omple la boca en dir-ho, sinó la que paga l’entrada, compra discos en sortir i tornarà a comprar una entrada pel darrer concert que farà, al Sant Jordi Club!).
Si bé Vallvé va començar com a músic parlant dels seus desenganys i frustracions, ara ho fa des de l’enamorament i el benestar que provoca arribar on és, després d’engegar a dida tantes persones i vides que no havien de ser.
Oques Grasses, Pau Vallvé i banda! I que per molts anys puguem continuar venint als vostres concerts i seguir “riure plorant”.