El Reus FC Reddis es manté aferrat a la possibilitat de disputar el play-off d’ascens a Primera Federació. La situació és tot un èxit si s’examina amb una lent de gran angular, tenint en compte que és la primera temporada del club, encara jove i tendre, a la Segona Federació. Un projecte local, petit i cuidat, però que també s’ha acostumat a ascensos vertiginosos des que a la ciutat es va apostar per mantenir viva la flama del difunt CF Reus Deportiu. Finalitzada la 31a jornada, l’equip que dirigeix Marc Carrasco ocupa la darrera plaça de play-off, amb un únic punt de marge respecte al següent classificat, el Barça Atlètic.
Aquest punt de marge es va guanyar diumenge al migdia, a l’Estadi Municipal, contra l’Eivissa Illes Pitiüses. Una victòria agònica, en l’últim sospir, i en un partit que va viure molts escenaris. Era una victòria molt buscada, no només per la necessitat de la classificació, preparada per castigar una segona volta molt irregular dels reusencs, sinó també per celebrar-la amb l’afició, amb els de casa.
Un aficionat ganxet que venia de tres partits consecutius sense veure guanyar el seu equip al seu estadi, amb un últim precedent dolorós després de perdre contra l’Atlètic Lleida, sentenciat a perdre la categoria, en un duel en el qual el futbol local va estar mancat d’idees clares i d’encert. Una radiografia del que és la segona volta dels de Marc Carrasco.
Potser per aquest motiu, després del primer gol, l’entrenador reusenc va atrevir-se a mirar a la grada, la seva grada, a la gent que tantes vegades l’ha aplaudit i corejat, i a referir-s’hi amb un gest molt proper al típic i irònic “parleu ara”. És cert que la diana de Ricardo Vaz va anar precedida d’un creixent murmuri al pati de butaques, sobretot en les fases més inicials de la jugada, amb passades compromeses i molt perilloses vorejant l’àrea pròpia.
Una jugada bonica, de combinació i triangulacions, però que va viure massa temps a la fina frontera que separa èxit i fracàs. El gol va netejar un regust amarg, de sensació que la jugada t’ha dominat a tu i no al revés, però que, per sort, va caure a favor dels roig-i-negres.
La reacció de Carrasco supurava alliberament, però també ràbia i rebel·lia per voler aconseguir un objectiu que es resisteix. Però, de vegades, anar a buscar un tresor sense tenir el cap clar o les cames fresques et pot portar més a prop del risc que de l’èxit.
És indubtable que la plantilla reusenca vol la victòria i mantenir-se en una zona de privilegi a la classificació que s’ha guanyat, en gran part, gràcies a una meritòria primera volta. És el mateix objectiu que vol un aficionat que en les recents visites a l’Estadi s’ha endut més decepcions que alegries.
Els mals resultats a casa no s’expliquen amb aquell aforisme del futbol que resa «van jugar com mai, però van perdre com sempre», la percepció des de la grada és que s’ha perdut aquell equip alegre, dinàmic, atrevit i ofensiu que va entretenir, i molt, en grans trams de la primera volta.
Si les segones parts no són bones, el Reus FC Reddis ho està demostrant en un segon tram de la temporada, on les cames i les idees pesen més del que brillen. Res a retreure a un equip que s’estrena, i val la pena recordar-ho, a la Segona Federació, i la columna vertebral del qual la formen futbolistes que van viure l’etapa de la ciutat al futbol de plata espanyol fa pràcticament una dècada.
No cal discernir si hi ha una part més culpable que l’altra. Els futbolistes, i amb ells l’entrenador, són els primers que es poden veure frustrats quan no venen els bons resultats, o quan arriben lluny de la teva gent. I a sobre, el dia que es guanya a casa, els teus mostren dubtes i exigències.
Llavors apareix l’estat més irracional del futbol i reacciones disparant als que més estimes. Però l’aficionat també hi és per transmetre les seves sensacions, sobretot quan reacciona en directe a la construcció de les jugades.
De la mateixa manera que aplaudeix, anima i victoreja les ocasions, els controls exquisits i les sotanes; verbalitza l’ai al cor, que li produeix una passada arriscada al porter davant la pressió del rival. Més encara si hi ha precedents dolorosos i recents.
Davant aquestes situacions extremes, que poden enfrontar els qui comparteixen el mateix objectiu, es fa difícil saber qui ha llençat la primera pedra. El problema és que aquesta cau a la mateixa teulada.
Gerard Faiges és periodista