Vaig tenir la sort de conèixer la mare del Pep Aguadé, la senyora Teresina Tarès, a la fleca i pastisseria que regentava al carrer d’Aulèstia Pijoan. Parlo del segle passat, quan un servidor encara corria amb pantalons curts i genolls pelats, i sortint d’escola anava a buscar el berenar que ella em servia, sempre atenta, sempre disposada. Una dona d’una amabilitat natural, d’aquelles que deixen empremta sense fer soroll, i profundament enamorada de la seva fantàstica descendència.
Per això estic segur que avui contemplaria feliç la trajectòria dels seus fills. Per exemple, la del xiquet, el popularíssim Pep Aguadé, que ha sabut trobar el seu lloc en els àmbits on ha excel·lit amb una personalitat pròpia i inconfusible, això sí, perdent —a la manera reusenca— el segon cognom, substituït per la identitat que li ha donat el seu talent.
Durant anys, el Pep va ser l’Aguadé de les flors, a Flors Anita del Mercadal, on demostrava gust, destresa i una habilitat finíssima per crear centres florals que esdevenien veritables obres d’orfebreria. Hi havia en aquelles composicions una sensibilitat que anava més enllà de l’ofici: una manera de mirar el món, de posar ordre i bellesa allà on els altres només hi veien matèria vegetal.
I ara, ja fa temps, s’ha convertit en l’Aguadé de les fotos, on excel·leix per una qualitat tècnica impagable, amarada d’un gust artístic extraordinari. El seu objectiu no només captura; interpreta. No només registra; revela. I aquests dies ho podem tornar a corroborar, al vestíbul del Centre de Lectura, gràcies a l’exposició ‘GAUDÍ EN DANSA’, una evolució del projecte que ja va presentar l’any passat inspirat en el celler del vermut Yzaguirre. Un exercici que executa acompanyat sempre de la seva inseparable Angelina, companya i esposa, amb la qual forma un duet de meravelles que es fa estimar.
Enmig de l’espai expositiu i experiencial del Gaudí Centre, el Pep va fer ballar les dansaires de l’escola que dirigeix la seva germana petita, la grandíssima Teresa Aguadé, al Centre de Lectura. I les instantànies, captant el moment exacte de la proesa coreogràfica, esdevenen un autèntic diàleg entre moviment i arquitectura, entre tradició i modernitat, entre la dansa que s’eleva i el geni gaudinià que sempre busca la llum.
Un diàleg que, en el fons, és també un homenatge silenciós a aquella Teresina que repartia berenars i somriures, i que avui celebraria orgullosa que el seu fill contribueixi, amb sensibilitat i talent, a commemorar l’Any Gaudí amb una obra que honra la ciutat, la cultura i la bellesa.
Josep Baiges Gispert és regidor de l’Ajuntament de Reus.