‘Jaume, Jaume no et volen aixina de lliure’, cantava Pep Laguarda i Tapineria des de la ‘caseta del plater’, una de les cançons més boniques però no l’única del disc ‘Brossa d’ahir’. I, sense dir poca cosa més, els qui l’escoltaven tenien clar que parlava amb ells i d’ells, es diguessin Jaume, Laia o el nom que fos. Sensació de comunitat en un objectiu que, com que l’anaven aconseguint, els reaccionaris s’esforçaven a impedir o a aturar.
‘Axina de lliure’ com eren els qui havien trencat per primer cop amb la tradició i havien cridat als carrers de París, a les places de Mèxic, davant els tancs de Praga i a les comunes de Barcelona o Eivissa. No era només la revolta antifranquista, tot i que també estaven enfrontats al franquisme, sinó la vitalista, la que deia adéu al vell món anunciant-ne un de nou construït un cop més damunt les bases de la igualtat, la solidaritat i, sobretot, la llibertat. Hi ha qui diu que e virus del 68 va servir per crear la malaltia de la postmodernitat i la pandèmia del neoliberalisme… i no van del tot desencaminats. Però no només ni com a aportació principal.
L»aixina de lliure’ ens va fer possible trencar els tabús, les manies, les repressions, les autorepressions, les pors i els dogmes que la dreta i part de l’esquerra oficial s’entesten a reconstruir ara, decididament, autoritaris sempre. Ho saben bé, si ens tenen «aixina de lliures» som ingovernables i sempre ens volen governar, administrar, mesurar, comptar i, sobretot, que siguem ramat. I nosaltres continuem «aixina de lliures.»