Com que soc de l’opinió que els llibres no haurien de tenir data de caducitat –excepte uns quants que potser sí–, i que no sempre cal parlar només de les darreres novetats editorials, em referiré avui a una novel·la d’Antoni Fuster Valldeperes (Reus, 1895 –Barcelona, 1942): ‘Perot i l’Estel. Rondalles del vell boter’ (1934, Llibreria Catalonia, BCN). L’autor, epígon del modernisme i poc amic del noucentisme hegemònic, va escriure també peces teatrals, glosses, contes i narracions, i era una firma habitual de les capçaleres de premsa locals i també d’altres d’àmbit català i estatal.
El cas és que la polifacètica tasca intel·lectual i les iniciatives culturals d’Antoni Fuster Valldeperes omplen algunes de les planes més interessants i innovadores de les lletres reusenques i del Camp de Tarragona del primer terç del segle XX. I encara més, perquè van estretament vinculades a un compromís ideològic, catalanista i democràtic. Per això, esdevé interessant i atractiva la tasca per rescatar-lo de l’oblit en què –com d’altres coetanis– ha quedat relegat: en manca un estudi crític, biogràfic i literari, que n’acabi de definir la vàlua i l’ideari intel·lectual; tampoc mai no s’ha publicat una antologia de textos de l’escriptor ni s’ha reeditat cap de les seves obres més destacades, algunes de les quals són ben difícils de localitzar i, fins i tot, es poden donar per perdudes.
Si estic escrivint això, és gràcies a l’historiador Joan Navais, que em va convidar a participar amb ell en la recerca i l’actualització d’aquest personatge reusenc –sobre el qual, i pels motius que acabo d’exposar, hem fet recentment una xerrada al Centre de Lectura.
Però parlem de ‘Perot i l’Estel’, una novel·la que, mentre anem passant les pàgines, i amb un estil sobri i alhora planer, ens aportarà una lectura amena i, a més a més, ens descobrirà un Reus que no hem viscut, el dels primers anys del segle passat, i constatarem, una vegada més, que les novetats i els canvis socials van desplaçant i arraconant sense remissió les tradicions i els costums.
El vell boter, rondallaire lúcid i crític amb els polítics i amb l’església, comença explicant el naixement d’un cavall, l’Estel, a l’estable on Perot treballa de mosso; la trajectòria de la vida del cavall –del qual Perot esdevindrà quasi inseparable– serà el fil conductor per reflectir una evolució que no té retorn: des d’un món en què el mitjà habitual de transport i de treball eren els equins fins a un progressiu ús de l’automòbil. A partir d’aquest fet es van presentant personatges que tenen algun vincle amb Perot –traginers, boters, tractants de cavalleria, taverners–, que han presenciat o protagonitzat un determinat esdeveniment i, d’aquest, es passa a un altre, en un encadenament molt propi de la rondallística; així desfilen per la narració l’Unça, el Secall, el Xavo, el Mitja Pela, el Duro, el ramader Cailà, gitanos, el baró d’Almoster, bugaderes, carreters, polítics, etc. etc. Hi ha referències a personatges reals: Dato, Julià Nougués, Don Pau [Font de Rubinat], Baldomer Galofre, Llovera, Fortuny… i anem sabent històries, curiositats i tafaneries relacionades amb Reus, passant per llocs i carrers i comerços identificables: el carrer de les Galanes, la plaça del Mercadal, la del Castell, la de les Garrofes –o del Baluard–, la plaça de Prim, el mercat del dilluns, les timbes del Cafè d’Espanya i de l’Olimpo, el Campanaret, el raval de Sta. Llúcia –el tram del raval de Robuster comprès entre el carrer de la Font i el raval Martí i Folguera–, Ca l’Agulla –on hi havia hagut el manicomi, al carrer de Sardà–, el forn de Las Glorias de Reus [sic], la confitura de Cal Pedreny [sic], la farga del Tomasot –a la plaça de la Sang, el Centro de Lectura [sic], el Círcol dels senyors, la Boca de la Mina, l’ermita de Misericòrdia, les anades a Salou a l’estiu –amb les berenades a Mas Calbó–, les fires de santa Marina i de sant Jaume, la processó del Divendres Sant… Dins la tònica de la novel·la, que no es limita a presentar escenes costumistes, sinó que planteja les situacions amb un punt de vista divergent si convé, la gernació que s’hi aplega critica els qui busquen l’anonimat sota les vestes: “No et creguis que tots aquells que s’amaguen sota les imponents cucurulles siguin creients fervorosos ni clericals. Per a molts, el Divendres Sant és una prolongació del Carnaval” (p. 133). Aquesta observació és un dels molts exemples de les discussions i disputes que es produeixen, com ara les freqüents al·lusions al caràcter republicà i liberal dels reusencs enfront el conservadorisme atribuït als tarragonins.
Les històries, que es van intercalant i desgranant sense presses, amb descripcions llargues i detallades –el domini del lèxic, i de la llengua en general, és notable en Fuster Valldeperes–, ens fan testimonis del pas dels anys: des que el cavall neix, mentre va creixent –entremaliat– i es converteix en un dels millors exemplars de la ciutat, fins que arriba a la vellesa i l’amo se’n vol desprendre. La part final de la novel·la és una mostra irrefutable d’aquest canvi que no té aturador. Perot és capaç de donar la vida per l’Estel, el qual, tanmateix, no es pot salvar… És, metafòricament, la mort d’un temps irrecuperable, en favor d’una societat més mecanitzada, que arracona les bèsties de muntar i, amb elles, totes les feines i activitats que se’n derivaven: “El modern tràfic rodat se n’ha endut el tipisme”, es lamenta el boter (26).
Per acabar, i aprofitant que els ganxets estem en plena commemoració de l’Any Fortuny en el 150è aniversari del seu decés, els remeto a un article que Fuster Valldeperes va escriure a propòsit de la casa natal del pintor: «La casa de Fortuny», a Revista del Centre de Lectura de Reus (juny 1920, núm. 9, p.148).
I confiem que, a poc a poc, el nom d’aquest reusenc es vagi afegint a la llista dels qui ja ens són més que coneguts.
Fina Masdéu és Dra. en Filologia Catalana.