La pressió oficial de l’Ajuntament de Reus, la insistència del grup municipal d’ERC i la tasca de diversos historiadors amb les dades disponibles sobre la possible fossa franquista a l’antiga fàbrica tèxtil Pich Aguilera han desbloquejat el camí de la Direcció General de Memòria Democràtica per fer-hi una prospecció i possible desenterrament de les restes de republicans represaliats per la dictadura.
A diferència d’altres països europeus que van viure fosques etapes feixistes i van voler i saber superar-ho amb un exercici d’autocrítica i sanació, hi ha sectors polítics, socials i econòmics a l’estat espanyol que s’hi continuen resistint. I ho fan posant bastons a les rodes a l’efectiva i generalitzada aplicació de la llei de memòria democràtica d’Espanya aprovada el 2022 per la majoria que dona suport al govern del socialista Pedro Sánchez. Per això cal valorar el valor simbòlic que té el cas de la fossa de Pich Aguilera en el camí imprescindible per reparar a les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista. Un camí llarg i difícil en el qual cada pas, per petit que sigui, compta.
Desfer-nos de la faixa que des de fa dècades ofega el nostre sistema democràtic és una qüestió vital. L’agonia va començar el 22 de juliol de 1969 quan Franco va designar a Joan Carles com a successor d’un sistema autoritari nascut del cop d’estat de 1936 contra la legítima segona república. Amb el que havia costat desfer-se dels llinatges reials, el dictador va trobar la solució en un dels Borbons i ens va deixar una autèntica relíquia. Un regal enverinat que la constitució democràtica de 1978 va consolidar amb el reconeixement de l’estat com a monarquia parlamentària. Si no volies caldo, dues tasses.
La mort de Franco el 1975 obria la porta a la Transició cap a la democràcia, però amb les cartes marcades. Una enquesta gairebé secreta del primer president, Adolfo Suárez, acreditava que la societat espanyola era majoritàriament favorable a la república en lloc de la monarquia. Però ni cas. Carpeta tancada i inici de la incerta travessia de la monarquia parlamentària. I és de domini públic la barra del cap d’estat amb els seus negocis milionaris i afers de faldilles. I per acabar-ho d’adobar, en el seu llibre biogràfic «Reconciliació» blanqueja descaradament la figura de Franco i té els pebrots d’afirmar que Joan Carles va portar la democràcia a Espanya. Que ho expliqui als familiars dels cossos de represaliats del franquisme que probablement es podran recuperar a la fossa de Pich Aguilera. Que l’emèrit s’atreveixi a titular les seves memòries infantiloides de «Reconciliación» és una prova més que la monarquia parlamentària ha estat nociva per a la democràcia espanyola.
I enmig d’aquest panorama, surt el president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, en una entrevista a La Vanguardia dient que l’actual situació política exigeix presentar una qüestió de confiança al president Sánchez, una moció de censura o la convocatòria d’eleccions generals. Ho diu el màxim responsable d’una cúria espanyola que va ser còmplice necessari de la dictadura i encara no ha fet un exercici clar i sincer de penediment i disculpa. Encara més, fa poc el mateix Argüello criticava la llei de memòria democràtica considerant que era un instrument de polarització ideològica. Com si els dirigents de l’església catòlica fossin una neutral ONG sense voluntat d’influir i condicionar.
El cinisme i la mala memòria són condicions necessàries per instaurar sistemes o règims de convivència piramidals, injustos i sectaris. Per això cal abordar el passat amb valentia, transparència, voluntat de diàleg amb les veus diferents per reforçar els fonaments de la democràcia sense racons inexplorats. A poc a poc. Pas a pas. Com el que ha fet aquest diumenge l’Ajuntament de Cornudella amb el reconeixement al seu alcalde Joan Busquets Garcia, afusellat el 1936 pels franquistes després de les vils acusacions d’uns veïns. Una «Llamborda del record» davant del consistori serveix per no perdre la memòria i per reparar mínimament el dol dels familiars del batlle.
Les autèntiques reconciliacions comencen per reconèixer els errors i les víctimes i continua amb el treball per evitar que es tornin a repetir. Per això em poso les mans al cap quan llegeixo enquestes que diuen que hi ha sectors joves que creuen en la bondat d’una dictadura. Hi ha molta pedagogia pendent. No anar endavant, és anar enrere.