El president Sánchez dissol el Congrés i convoca eleccions per al proper 29-N i, és clar, el PP ja ho celebra com si hagués guanyat la Copa del Món del que sigui. I ho fa emprant una frase, «por fin», que per a ell, per al PP, és la culminació d’un setge per terra, mar i aire des del mateix moment en què va quedar constituïda la legislatura. I ho ha fet per tots els mitjans haguts i per haver, legals i ètics o no, tant se val.
Han empastifat l’ambient i l’opinió pública sabent perfectament què feien, plenament conscients que, si després els disbarats, els muntatges i les mentides no quallaven en forma de veritat, tant se valia, perquè el que es pretenia era enrarir l’ambient i entorpir l’acció de govern. I això és fàcil d’aconseguir si saps que gaudeixes d’una impunitat gens dissimulada quan es descobreixi el «pastel». És la màxima d’aquest partit: governar o no deixar governar. Estan totalment convençuts que el govern de l’Estat només és legítim si hi són ells i que només poden governar ells, com si fos un dret natural situat per damunt de les votacions i de les eleccions de la ciutadania.
La senyora Ayuso va fardar públicament del superàtic, que, segons s’ha sabut, va ser pagat per la Comunitat de Madrid amb els diners dels madrilenys. Una vegada descobert el bunyol, curiosament gràcies a un sol diari, d’entre els molts que hi ha, que fa la feina que convé, les explicacions han estat, a quina més ridícula. Però així ha quedat tot, probablement sabut per tothom, però degudament amagat pels diferents organismes implicats. I, com va dir ella mateixa, «pescao s’acabó», com si tingués el poder de començar i acabar les coses al seu gust.
A més, en aquest cas ni se li va acudir dir que eren diners «de todos los españoles», com fa sempre que denuncia qualsevol indici d’irregularitat, especialment si té a veure amb Catalunya i els catalans.
Però és que aquesta frase, «por fin», definitiva i alliberadora, també la poden fer seva, i amb motius molt més nets, tots aquells que ja n’estan més que farts de l’espectacle que es representa als escons i al qual, cada dia, estan sotmesos els qui volen estar al corrent del que passa al seu voltant.
La veritat és que fa angúnia i cansa el nivell parlamentari que hem de pagar amb els nostres impostos.
El que sobta és que, d’aquest merder, encara en puguin sortir lleis i es pugui avançar, malgrat totes les traves i barrabassades que calgui superar.
I el més descoratjador de tot plegat és preveure que, si no canvia molt el panorama el 29-N, el 30-N tot continuarà igual o, fins i tot, amb possibilitats d’empitjorar… i molt.