La ressaca durarà molt de temps, a Prades. La gent està meravellada: l’eclipsi va superar totes les expectatives. Prades era un lloc ideal per veure’l, el poble ho sabia i s’hi va abocar. I la gent va respondre. L’organització anava a càrrec del Parc Astronòmic de les Muntanyes de Prades i la infraestructura la posava l’Ajuntament, diuen, sense cap tipus de subvenció. S’esperava una allau de visitants i entre tots havien de buscar la manera d’aglutinar aquests milers de persones que durant unes hores – o uns dies – ocuparia l’espai reduït del poble. Com fer-ho? Aquí està el dilema. I se’n van sortir.
Prades té vora 600 habitants. A l’estiu s’estima que arriba als 6000 i per l’eclipsi se n’esperaven –en total – uns 10.000. Tampoc variava tant i les cues que s’han de fer a les botigues normalment aquests dies s’allargaven força més, però ja ho esperàvem. I on es van posar aquests milers de visitants nous? Doncs l’organització va tenir la perícia de recol·locar-los durant tot el dia i part de la nit per diferents punts dels voltants del poble on es feia tota mena de tallers i visites guiades segons el que havien pagat: des de ioga a macramé, passant per contacontes o taller de coets d’aigua per a la canalla, torneig de futbol sala o tallers d’astrobiologia, rutes a les vinyes properes, tast de vins, concerts i, naturalment, conferències i visites al planetari per acostar la gent al fenomen que veurien el dia 12 d’agost.
Una fantàstica i elaborada pàgina web t’indicava a què tenies dret segons els preus. El pack base eren 35 euros i el «pack» ultra 450, amb sopar en un lloc exclusiu sota les estrelles amb música en directe i un càtering de dues estrelles michelin. Gairebé tothom duia una polsera al canell, segons havies pagat. Bona part d’aquestes activitats les organitzava les associacions del poble. A les vuit del matí ja podies fer un recorregut de tres hores guiats pels Birimbins.
El dia 12 Prades era una festa. La gent voltava d’un lloc a l’altre, les botigues i restaurants feien el seu merescut agost multiplicat per cent o uns quants cents. “Jo ho miraré a la tele” – deia una senyora gran -, tanta gent m’atabala”. A la plaça es podia veure el sol en telescopi si eres pacient i feies cua mentre un expert, per fer-ho més suportable, explicava curiositats del sol o, per exemple, que els quatre brocs de la famosa font estan encarats als quatre punts cardinals, cosa que molts segur que no sabien. “Si aquesta nit no sabeu on és l’oest la font us ho dirà”. Però a quarts de set tothom sabia on havia d’anar. Només hi va haver uns minuts de pànic quan a les sis un núvol es va instal.lar just a ponent i va posar els pèls de punta a tothom. Van caure quatre gotes i es va témer el pitjor. Tothom mirava el cel. “No patiu que la marinada s’ho endurà tot”, va dir un pagès. I així va ser. Com un miracle. I tots vam respirar.
Els camins voltats d’avellaners es van omplir de riuades de gent. Encara hi havia colles de joves que compraven gel i begudes a cal Maxi, que segurament era l’únic lloc obert. Hi havia dos camps “oficials” habilitats. La gent s’hi instal·lava amb tauletes i cadires, hamaques, estores o el que fes falta. Gent organitzada que preparava el vermut, altres amb telescopi. I molts trossos o jardins particulars que es van convertir en miradors improvisats amb tot el necessari per passar l’eclipsi de la nostra vida. I així va ser. Després la gent es va recol·locar segons el seu braçalet. Els cotxes? Ni els vam veure perquè els pàrquings eren en camps que havien cedit els pagesos. Les cases del poble es van omplir de gent que continuava la festa a la terrassa – qui en tenia. La pluja d’estels va ser un altre regal. Ja havíem sopat quan el poble es va quedar a les fosques. Apagada general que ningú sap d’on venia, però semblava fet expressament. Prades va quedar a les fosques, amb rajos de llum de les llanternes que es movien pel carrer i darrere les finestres i que va crear més màgia a la nit. L’endemà vam aterrar quan vam veure els tres-cents metres de cua de persones que a les andanes de tren de Tarragona volien tornar a casa. Com sempre, la Renfe es va lluir.