Hi ha un principi bàsic que estableix que, per trobar una solució, cal, en primer lloc, definir correctament el problema. D’aquesta manera, les mesures que s’apliquin aniran dirigides a evitar els efectes negatius que la qüestió plantejada pugui generar. Charles Kettering, inventor amb més de 140 patents, deia: «Un problema ben definit està mig resolt». Però si es focalitzen els esforços no en el problema, sinó a establir mesures que serveixin per apaivagar-ne algunes conseqüències, ens podem trobar que, en lloc de resoldre’l, aquest s’agreugi cada vegada més.
Aquesta sembla ser la situació en què es troba el conflicte de l’habitatge. Resultaria difícil trobar cap membre d’un partit polític que, amb arguments, pogués dir que no és una de les qüestions principals que té a hores d’ara qualsevol govern per resoldre. El problema rau en la manca d’habitatges, en un desequilibri entre la demanda, que cada dia va en augment per l’increment de població, i una oferta de pisos disponibles cada vegada més escassa, tant de compra com de lloguer.
Revisant les normes i les mesures anunciades i aplicades fins ara, sembla que les actuacions que s’estan desenvolupant queden molt lluny de les necessitats reals que planteja la qüestió de base: disposar de més habitatges. Certament, quan existeix més demanda que oferta, com en aquest cas, els preus pugen. Que s’apliquin mesures per apaivagar els augments de preus i posar un topall als lloguers dels pisos disponibles sempre és benvingut, si bé continua sense resoldre la necessitat de poder disposar de més pisos.
Tot i això, els polítics semblen cada vegada més interessats a crear normes que puguin ser un bon titular que no pas en el contingut i els efectes d’aquestes. Cal recordar els 54.000 pisos que va anunciar el president Illa que es farien i que, a hores d’ara, encara estan pendents de començar, ni tan sols sobre el paper.
Amb aquesta premissa, i amb la necessitat, en primer lloc, d’acontentar els socis de govern per poder seguir dos anys més al capdavant de la Generalitat, però també de presentar-se com el govern que fa coses, han tingut un acudit —perquè no es pot definir d’una altra manera—: impulsar una proposició de llei per reformar la Llei d’habitatge, modificant les condicions d’edificació, cosa que comportaria la revisió dels plans urbanístics dels ajuntaments, sense cap consulta prèvia, i limitar les compres atenent criteris subjectius.
Aquesta norma, que ha estat rebutjada per unanimitat, just a començament de vacances —fa menys soroll— per tots els membres del Consell de Garanties Estatutàries, pretenia, entre altres coses, poder dividir els pisos en dos per tenir més oferta. Per cert, una mesura que s’ha criticat quan ha estat el sector privat qui no ho ha volgut fer. També es pretenia prohibir la compra de pisos per evitar «l’especulació», un concepte que caldria definir bé, ja que qualsevol negoci, del tipus que sigui, quan compra un producte per vendre’l, ho fa amb un augment de preu. I no crec que qualsevol activitat comercial de venda de béns es vegi implicada en aquest concepte que, a hores d’ara, sembla tenir un caràcter pejoratiu.
Però també proposaven superar l’alçada màxima dels edificis per fer més pisos; és a dir, crear una norma per saltar-se les normes urbanístiques, tant en capacitat com en densitat. Però, en cap cas, s’ha aprovat una mesura d’ajuda, de suport o, simplement, d’actuació per crear més pisos.
La qüestió que sorgeix és: com pot ser que el Parlament de Catalunya, que, d’altra banda, està ple de juristes, no hagi vist que aquesta és una norma que no hi ha per on agafar-la, tal com ha declarat el Consell de Garanties Estatutàries?
Realment, cal dedicar temps, esforços i recursos de tota mena a preparar normes que no es podran aplicar, per després culpar-ne d’altres que no els permeten fer-ho? En aquest moment caldria posar el focus en la manca de professionalitat dels diputats i dels partits polítics que han donat suport a aquesta norma. Insisteixo: sabent que no era viable jurídicament.
O potser ja s’ha implantat, com en altres aspectes de la vida política i judicial, això de «retorçar» les lleis perquè serveixin als objectius de qui té la capacitat de fer-ho.
Tan importants són els titulars dels mitjans de comunicació que cal fer aquests paperots? O potser consideren que el ciutadà és tan poc assenyat que creurà que ha estat el desig d’un organisme que no vol que els ciutadans tinguin un habitatge digne?
Si us plau, que legislin, però que ho facin bé i, sobretot, que actuïn sobre els problemes, no sobre mesures que tan sols milloren parcialment algunes de les conseqüències.
Cal disposar de més pisos. Doncs bé, si tothom està d’acord que és així, per una vegada oblidin els titulars i actuïn en bé del poble, encara que els possibles èxits es vegin en una altra legislatura. O potser aquesta és la qüestió: no fer res que pugui servir a un govern posterior?
Potser caldria recordar Ciceró, quan deia: «El benestar del poble ha de ser la llei suprema».
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.