Amb una barreja de nervis i il·lusió, avui els nostres fills, que han deixat enrere l’escola primària, han acudit al primer dia d’institut. Una il·lusió escèptica, ja que venen experimentats d’aquest desgavell incontrolat que avança tristament pel seu recorregut, perquè no hi ha cap altra opció: cap avall, perquè fa baixada i la gravetat s’imposa. Les virtuts i els dèficits del nostre sistema d’ensenyament públic són els mateixos de sempre, tret que ens vulguem enganyar: un deteriorament constant amb mancances generalitzades que mestres i professors atribueixen a nombroses i diverses causes. Per no assenyalar culpables i resultar massa bíblics, caldria evitar-ho; però, sense cap prevenció, podríem qualificar la situació de dramàtica, des de qualsevol punt de vista assenyat.
Curiosament, sembla que no és del tot així a escoles fora de Catalunya. Tot i compartir, en molts casos, els mateixos problemes, l’ensenyament i el professorat no han caigut en aquest pou de queixes i feixuguesa que ha desmoralitzat els nostres, deixant-los en gran part sense ànims ja el primer dia, i sense esperances. Molts no troben el remei perquè el busquen en el lloc equivocat, i les seves queixes no troben qui les escolti, perquè en desconeixen fins i tot el veritable contingut.
Els símptomes d’aquesta malaltia depressiva que pateix l’ensenyament públic català ja es mostren des del primer dia: instruccions estrictes sobre normes i codis de conducta, avisos sobre les infraccions, advertiments sobre la penalització si se n’acumulen. Un professor rere l’altre els adverteix, repetidament, de les prohibicions. Com que ja no interessa mantenir l’atenció, es tolera la indiferència, però no es tolerarà cap falta, i això s’explica amb tot luxe de detalls. No hi ha flors en aquest jardí: ni colors, ni plantes, ni tan sols unes tristes herbes verdes. Tot sembla tenyit del gris d’un pati penitenciari, on els nous interns entren acovardits per allò que semblen més amenaces que no pas una benvinguda.
Els alumnes no poden escollir ser junts, perquè la nova socialització ho exigeix, segons sembla, d’acord amb les noves pedagogies. Tan noves, que potser haurem de canviar de lloc i de nom els rius i les muntanyes per adaptar-nos-hi. Potser els ponts ja no es posen damunt dels rius. Els infants no poden ajuntar-se lliurement per afinitat o simpatia, i els grups d’alumnes que estableix l’escola responen a criteris inexplicats que no poden amagar una clara discriminació.
El que no ha canviat són les cares d’alegria dels, encara, nens en sortir. Cap no semblava trist, estaven contents de sortir. No feien cara d’il·lusions promeses —com ja passava a l’escola primària—, però cap professor els ha promès el mar.
Joan Llopis és gerent empresarial.