El conseller d’Agricultura de la Generalitat, Òscar Ordeig (Vic, 1978), era un nen quan als anys vuitanta del segle passat va començar la lluita dels pagesos per la supervivència dels conreus d’avellana. Quaranta anys després de les reivindicacions que van viure el moment àlgid entre el 2017 i el 2019 amb l’anomenada Guerra de l’Avellana, el govern català anuncia un nou pla per rellançar el sector i incrementar el valor de mercat de la fruita seca. Aquest anunci coincideix en el temps amb el greu incendi de zones de conreu de cereals que van patir les comarques de Lleida amb els principals epicentres als municipis de Torrefeta i Florejacs. Es van destruir més de 5.000 hectàrees, moltes sense haver tingut temps de fer la collita, i van morir dues persones. L’1 de juliol s’estrenava amb una tragèdia personal i econòmica pels afectats.
El conseller Ordeig, amb la claredat pròpia dels osonencs, va fer un diagnòstic cru i un anunci de tractament del qual en coneixerem més detalls els pròxims dies. La situació de bona part del sector agrícola és insostenible econòmicament, el cens de pagesos i pageses va a la baixa, s’abandonen conreus i terres, i per acabar-ho d’adobar el canvi climàtic ha posat la cirereta al pastís en forma de sequera persistent. Amb aquest panorama, el conseller Ordeig va afirmar que part del camp i dels boscos s’han convertit en un polvorí a l’abast de qualsevol incendi. El conreu de l’avellana, emblemàtic fa uns anys al Baix Camp, a l’Alt Camp i al Tarragonès, està en perill i la Generalitat sembla decidida a intervenir per revertir la situació. Tant de bo ens en sortim tots plegats. La pagesia, l’administració i els administrats en serem els beneficiats.
La Guerra de l’Avellana es va convertir en una protesta pagesa per denunciar ja massa anys una situació insostenible. Assemblees, marxes lentes de tractors, crema de pneumàtics i talls de carretera van posar damunt la taula la crisi d’una part del país i d’una forma de vida. Demanaven preus justos i reclamaven posar fi a la competència deslleial, fonamentalment la importació d’avellana turca, molt més barata per les regles de joc del país originari, però no tan bones com les nostres. La Llotja de Reus, Creu de Sant Jordi 2010, ha estat testimoni durant dècades de l’evolució a la baixa de la cotització de l’avellana. La Llotja, hereva del privilegi concedit pel rei Jaume el Just el 1309, ha estat fixant els preus d’una bona colla de productes agrícoles, ramaders i alguns dels seus derivats: alcohols, olis, cereals, pinsos, avellanes, ametlles i ous. Una mena de mirada retrospectiva d’un món que ha girat com un mitjó i a pitjor. Per això hem de valorar aquest Pla de la Generalitat 2025-2028 que pot servir per tornar el mitjó a la seva posició adequada. Ho desitgem. Ho necessitem.
El conreu d’avellana va esclatar a finals del segle XIX com a alternativa a la crisi de la fil·loxera que havia arrasat vinyes i hisendes. Benvingut el nou pla de rellançament de l’avellana que oferirà finançament específic, mesures per vetllar per la qualitat i la diferenciació de l’avellana catalana, compromís amb el sector per millorar la comercialització i la promoció amb l’objectiu d’aconseguir la rendibilitat. Ens hi juguem quelcom més que un sector econòmic. La pagesia representa una forma de vida i una garantia de conservació de més de la meitat de Catalunya. Una dada: la superfície forestal ocupa més de dos milions d’hectàrees que representen gairebé el 64 % del país. Diuen que de les crisis surten també oportunitats de canvi positiu.
El relat del conseller arran del passat incendi lleidatà va ser molt clar. S’ha d’actuar i fer-ho de forma consensuada amb els pagesos i els ajuntaments de la Catalunya agrícola i forestal. Ordeig és el dotzè conseller d’Agricultura de la Generalitat de la història moderna, una cartera que des de 1980 ha estat ocupada per 9 homes i dues dones més. De Convergència i Unió, del PSC i d’ERC. Confiem que a la dotzena vagi la vençuda i l’administració, la pagesia i la ciutadania s’alineïn per protegir definitivament l’avellana, el camp i el país. És una decisió política transcendent en una època on les noves formes de nutrició i de consum pretenen fer-nos veure que la globalització és la salvació. No en feu cas. Protegim casa i després ja salvarem el món.