A l’hora d’acollir refugiats, quina diferència hi ha entre els que fugen del seu país, que literalment l’estan triturant, i els que s’ho juguen tot perquè al seu de país no tenen res del que i perquè viure? Segurament, políticament i econòmicament en podríem trobar, de motius i raons per diferenciar els uns dels altres, però humanament es fa ben difícil discriminar o tan sols acceptar que es pugui discriminar. I, finalment, com es pot explicar a algú que no serà acollit dignament, que no té cap dret a intentar treure el cap perquè el seu destí és quedar-se al seu país, encara que allà no hi tingui cap futur?
Les onades de solidaritat i les xarxes d’acollida ciutadana desplegades contrasten amb el tracte institucional dels efectes de les tragèdies com a conseqüència dels conflictes bèl·lics, com poden ser, no només la invasió de Rússia a Ucraïna, sinó també els atapeïts i inhumans camps de refugiats o, allò que més directament interpel·la a tots els espanyols i que es veu més a prop, com és el que cada dia ens ensenyen de les tanques de Ceuta i Melilla. Tot plegat posa en evidència la hipocresia que s’observa, sobretot, en els estaments polítics.
En la darrera manca de senderi resulta difícil, molt difícil, atendre els molts milers de persones que necessiten ajuda senzillament perquè un sàtrapa embogit i salvatge, per estratègia territorial, es pren la llibertat d’actuar amb tota la crueltat contra el territori veí i, en moltes ocasions, contra una ciutadania, la qual en diu la seva pròpia ciutadania.
On són l’Otan i l’U.E., per dir-ne un parell? Per què aquells que, aparentment, mantenen poder global per sobre decisions arbitràries i forassenyades particulars no actuen i comporten, impertèrrits i insensibles, la destrucció de pobles, ciutats, infraestructures i vides humanes?
Tot assistint a la consumació del desastre, la reacció més immediata dels Estats és que han d’augmentar el pressupost militar i de defensa. Pressupost militar i de defensa fins on i per què si la tecnologia en la carrera armamentística avança a la velocitat d’internet i finalment tots estem en mans d’un dit que premi un botó?
Perquè, mentre la fabricació i proveïment d’armament, cínicament diuen de defensa, augmenta i no s’hi estalvien ni retallen recursos dels diferents pressupostos estatals, l’atenció de les seves conseqüències humanitàries recau en la bona fe, en voluntariats i entitats privades.
I tot amb els diners de la mateixa gent, ja sigui en forma de butxaca o d’impostos. De la mateixa manera i al mateix moment estem finançant l’agredit i el seu agressor. Si no perquè ja sabem el que genera aquest negoci, al que cap Estat mai s’oposarà, podríem insinuar que es podria dedicar a altres prioritats i necessitats més bàsiques, oi?
És com un dels molts jocs dels disbarats amb què convivim i que no sembla solucionable, si més no per les vies parlamentàries, lògiques i racionals.