En el calaix de sastre en què s’ha convertit aquest espai setmanal de recomanacions musicals, que recull bona part dels continguts del meu antic programa de ràdio ‘Música per a gent exquisida’, també hi tenen cabuda les cançons de La Lupe. Aquesta setmana en recupero una que, probablement, és la més coneguda d’aquesta l’artista cubana: «Puro teatro». Tot i que va ser el compositor porto-riqueny Catalino Curet Alonso qui la va compondre, la interpretació de La Lupe va ser la que la va convertir en una peça emblemàtica de la música llatina.
La cançó és una acusació directa contra la falsedat i l’engany en una relació amorosa, tot i que el seu missatge es pot traslladar a molts altres àmbits. A través d’una lletra carregada de retrets, la narradora denuncia la manca de sinceritat de la persona estimada, a qui acusa d’estar representant un paper i de fingir sentiments. El vers inicial, «Lo tuyo es puro teatro», s’ha convertit amb els anys en una expressió popular per referir-se a actituds hipòcrites o exagerades.
L’èxit de la peça no es deu només a la seva lletra, sinó sobretot a la manera com La Lupe interpreta aquest bolero amb elements de guaracha. Lluny d’una lectura continguda, la cantant hi desplega tota la seva força dramàtica: alterna moments de ràbia, dolor, ironia i desengany, i converteix la cançó en una autèntica representació emocional. El tema va ser inclòs a la pel·lícula ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’, de Pedro Almodóvar.
La Lupe, nascuda amb el nom de Lupe Victoria Yolí Raymond, va ser una de les veus més singulars de la música llatina del segle XX. Nascuda a Santiago de Cuba el 1939, va destacar per convertir cada actuació en un exercici d’intensitat i llibertat, cantant amb una força emocional desbordant i una autenticitat poc habitual.
Després d’abandonar Cuba es va establir a Nova York, on va desenvolupar bona part de la seva carrera i es va consolidar en gèneres com el bolero, la guaracha i el soul llatí. En aquell context, la seva intensitat escènica es va comparar sovint amb la de Celia Cruz, amb qui va compartir època i escenaris. Aquesta comparació va alimentar una certa rivalitat mediàtica entre dues figures molts cops presentades com a oposades.
La seva trajectòria va combinar èxits i dificultats, però el seu llegat ha perdurat com el d’una artista valenta, apassionada i inclassificable. Va morir d’un infart al Bronx el 29 de febrer de 1992, a l’edat de 53 anys.
Us deixo amb «Puro teatro».