En l’era digital, la competència entre mitjans de comunicació és més intensa que mai. Cada visita a una notícia pot representar ingressos publicitaris, i aquesta pressió ha portat alguns portals informatius a prioritzar l’audiència per damunt dels estàndards professionals del periodisme. El resultat és un fenomen cada vegada més estès: el pescaclics.
Els titulars exagerats, ambigus o sensacionalistes s’han convertit en una eina habitual per captar l’atenció dels lectors. Frases com «El que li va passar a aquesta persona et deixarà sense paraules» o «Això sembla impossible, però és completament real» desperten curiositat, però sovint amaguen continguts molt menys rellevants del que prometen. L’objectiu és clar: aconseguir el clic, encara que això impliqui generar expectatives que després no es compleixen. A curt termini pot resultar rendible; a llarg termini, però, es deteriora la credibilitat dels mitjans.
Ara bé, el pescaclics és només la superfície del problema. La cursa per publicar abans que la competència ha afavorit també la difusió de notícies poc contrastades, errors informatius i, en alguns casos, rumors que acaben sent rectificats. La rapidesa és una exigència del món digital, però no pot substituir la verificació acurada dels fets.
Al darrere d’aquestes dinàmiques hi ha també un model de negoci en què una part important dels ingressos depèn del volum de visites. Aquest incentiu econòmic pot afavorir que alguns mitjans prioritzin l’impacte immediat i la viralitat per damunt del criteri periodístic i la qualitat del contingut, especialment quan la competència per captar audiència és molt intensa.
En aquest context, apareix una altra pràctica preocupant: la compra de trànsit digital. Algunes empreses ofereixen serveis per incrementar artificialment les visites a una pàgina web mitjançant usuaris automatitzats o incentius artificials. Aquestes xifres poden inflar les estadístiques, però no reflecteixen lectors reals ni un interès genuí pel contingut. El resultat és una imatge distorsionada de la popularitat dels mitjans i un dubte creixent sobre la transparència de les dades que es presenten a anunciants i col·laboradors.
També preocupa la proliferació de mitjans digitals sense garanties editorials. Una part d’aquests portals publiquen continguts generats amb intel·ligència artificial sense supervisió periodística. En molts casos, reprodueixen o adapten informacions d’altres mitjans sense autorització ni una atribució adequada, fet que planteja interrogants tant des del punt de vista de l’ètica professional com del respecte als drets de propietat intel·lectual. En aquest mateix àmbit, s’hi suma l’aparició de mitjans impulsats per partits polítics o actors amb clares intencions partidistes, que sovint prioritzen la difusió d’arguments ideològics per damunt de la informació contrastada.
Com si això no fos suficient, els algoritmes de les xarxes socials tendeixen a premiar els continguts més impactants i emocionals. Això afavoreix la difusió de titulars alarmistes, missatges polaritzadors i informacions superficials, mentre que les peces elaborades amb temps, context i profunditat sovint queden relegades a un segon pla.
Malgrat aquest escenari, seria injust posar tots els mitjans al mateix sac. N’hi ha molts que continuen apostant per un periodisme de qualitat, basat en la verificació dels fets, el context i la responsabilitat informativa. En un entorn on la desinformació circula amb facilitat, la confiança de la ciutadania continua sent un dels principals actius de qualsevol mitjà.
Per això, el gran repte del periodisme consisteix a captar l’atenció del públic sense renunciar als principis que li donen sentit. La credibilitat no es construeix amb titulars espectaculars ni amb xifres d’audiència inflades, sinó amb informació fiable, transparència i un compromís ferm amb l’interès públic. Només així el periodisme digital podrà preservar la seva funció social i diferenciar-se d’aquells espais que prioritzen l’impacte o els interessos particulars.
En aquest sentit, és fonamental reforçar la tasca de seguiment que exerceixen institucions com el Col·legi de Periodistes, el Consell de la Informació de Catalunya, les associacions de mitjans i els organismes públics competents. Vetllar pel compliment dels principis ètics i de les bones pràctiques periodístiques és una garantia per a la qualitat democràtica i per al dret de la ciutadania a rebre informació veraç i rigorosa.
Marià Arbonès és director de Reusdigital.cat.