Darrerament, el tren ocupa titulars que no hauríem volgut llegir mai, en plena crisi arran dels accidents recents. I, tanmateix, més enllà dels entrebancs, el tren continua formant part del nostre imaginari col·lectiu; de fet, ha estat una font constant d’històries que han nodrit el cançoner. Aquesta setmana us convido a tornar-hi a pujar, a deixar-nos gronxar pel ritme del trajecte i a recórrer, a través d’una petita selecció musical, aquest viatge compartit.
Obro la selecció amb l’adaptació que el Grup de Folk va fer de «Get on Board, Little Children», que van titular «Dalt del tren», una de les moltes versions fetes per autors catalans. Aquest espiritual es va publicar per primera vegada l’any 1872 a càrrec dels Fisk Jubilee Singers. Tot i que se’l considera una peça tradicional, diverses fonts n’atribueixen l’autoria a John Chamberlain, un pastor baptista de Nou Hampshire (EUA). Durant les dècades de 1950 i 1960, els participants del moviment pels drets civils van recuperar la cançó i en van adaptar la lletra per cantar-la en un context de lluita.
La segona és «Long Train Runnin'», de The Doobie Brothers. Publicada el 1973, va ser un dels grans èxits de la banda californiana. La cançó va ser escrita per Tom Johnston, membre fundador del grup. Com a tema de funk-rock, destaca pel so característic del grup: harmonies vocals, guitarres i percussions vibrants. La introducció de guitarra i la veu del líder evoquen la potència i la velocitat d’un tren, mentre que un solo d’harmònica amb tocs de blues completa la peça.
Continuo amb «Locomotive Breath», de Jethro Tull. Inclosa a l’àlbum ‘Aqualung’ (1971), és una de les peces més emblemàtiques de la formació. La cançó s’obre amb un piano solemne que va prenent embranzida fins que la banda irromp amb força. La lletra, escrita per Ian Anderson, utilitza la imatge d’un tren sense frens com a metàfora d’una societat que avança descontrolada, dominada per la cobdícia i la pèrdua de valors. El ritme contundent i el riff de guitarra reforcen aquesta sensació d’urgència i tensió.
La següent és «O tren» (1970), una de les cançons més emblemàtiques d’Andrés do Barro i un símbol de la música popular gallega. Cantada en gallec en una època en què era poc habitual fer-ho, el tema empra el tren com a metàfora del pas del temps i de la distància entre éssers estimats. El seu ritme suau i melangiós reforça aquesta sensació de viatge inevitable. El 1983, la banda Siniestro Total en va fer una versió.
Tanco la selecció amb «Trenes perdidos», una cançó de Los Secretos, de l’àlbum ‘En este mundo raro’ (2011). La peça evoca la nostàlgia dels viatges que no es van fer i les oportunitats que es van deixar escapar, i fa servir el tren com a metàfora del temps perdut i dels moments que no tornen.
Me’n vaig, que el tren no espera ningú!