REDESSA i New Art Foundation es porten trenta anys. L’empresa municipal Reus Desenvolupament Econòmic SA va néixer el 1994 i el centre d’art digital i tecnològic ha obert portes l’octubre d’enguany, tot i que la llavor feia mesos que estava plantada. Totes dues realitats acrediten la capacitat de la ciutat per fer passos endavant per pròpia iniciativa i assumint els riscos necessaris.
Probablement és el resultat de convertir la necessitat en virtut, camí pel qual des de fa segles transita Reus, conscient de no gaudir dels beneficis oficials de les capitals administratives quan es decideixen des de Barcelona o des de Madrid. I no passa res. Prou bé que ens n’hem sortit i el que encara queda per veure.
REDESSA és fruit del capteniment dels regidors de l’època, especialment del polifacètic Robert Sarobé, i New Art Foundation és obra de l’empresari Andreu Rodríguez, apassionat de l’art i de la ciutat. Ara les dues iniciatives han teixit un vincle especial amb l’encàrrec a l’artista digital barcelonina Anna Carreras, molt vinculada a New Art Foundation, d’una peça per commemorar els trenta anys de l’empresa municipal que es podrà visitar al vestíbul de REDESSA Tecno, a l’edifici de Tecno Parc.
L’obra portarà per títol ‘Impuls i traçat’, dues paraules que recullen l’esperit del suport que durant tres dècades han donat a una llarga llista d’iniciatives empresarials, la majoria liderades per gent jove que ha buscat l’escalf de les administracions per convertir el seu somni, la seva aparent utopia, en una realitat. I l’Ajuntament de Reus va ser un visionari en entendre que el teixit econòmic empresarial s’ha de sembrar i regar per poder-ne collir els fruits.
Fa trenta anys parlar de vivers empresarials sonava a música celestial o a hort de grans dimensions. Altres ajuntaments catalans han pres REDESSA com a exemple de cas d’èxit i han anat impulsant iniciatives similars. Malgrat les vicissituds econòmiques generals i els canvis polítics locals, l’empresa no només s’ha mantingut ferma, sinó que ha estat capaç d’adaptar-se a les noves dinàmiques tecnològiques i continua sent un referent. I d’això n’hem d’estar satisfets.
No passa sempre que els relleus polítics respectin l’obra ben feta dels governs anteriors. Sovint la fal·lera per imprimir el segell personal malmet projectes o els endarrereix innecessàriament. No ha estat el cas de REDESSA. Per sort.
I de New Art Foundation només podem demanar que siguem capaços per protegir-lo per reforçar el seu potencial per convertir Reus en un referent internacional de l’art digital. És un nou exemple de la voluntat, en aquest cas privat i inicialment individual, de convertir una aparent utopia en una realitat.
Fa molts anys, va ser el mateix Andreu Rodríguez qui en una entrevista en la desapareguda revista local Escull, centrada en el disseny, ja apostava per perseguir utopies. La paraula utopia, provinent del grec, es refereix a plans, projectes o sistemes per una societat perfecta i idealitzada que semblen de difícil realització.
L’humanista anglès Tomàs Moro (1478-1535), precursor del socialisme utòpic, va escriure la seva obra més reconeguda, “Utopia”, una defensa de l’idealisme i una condemna de la tirania. De fet, Moro va ser l’impulsor del concepte modern d’utopia. La seva integritat li va costar perdre literalment el cap per la condemna a mort decretada pel rei Enric VIII, que el considerava un traïdor per no donar suport al trencament del monarca amb l’església de Roma per substituir-la per l’anglicana.
Un tràgic sainet per justificar la nul·litat del seu matrimoni amb Catalina d’Aragó per casar-se amb Anna Bolena. Aquesta també va acabar decapitada. Moro va acabar tenint raó. La tirania és inacceptable i la utopia necessària i terapèutica.
REDESSA i New Art Foundation s’han convertit en les dues cares de la mateixa moneda, la de l’aposta per la innovació com a eina de transformació social. Calen lideratges públics i privats que es mantinguin en el temps i que ens ajudin a creure que, malgrat la maregassa, és possible avançar.
En moments històrics convulsos com els que ens ha tocat viure, busquem i defensem les utopies i desconfiem dels qui ens diuen que qualsevol temps passat va ser millor. La frase només té sentit com a llicència literària a l’obra “Coples a la mort del seu pare” del poeta espanyol Jorge Manrique (segle XV).
La veritat és que el temps passat és, senzillament, anterior. Mirem el futur.