Un territori pot convertir-se en una gran central elèctrica i, alhora, continuar pagant la llum com qualsevol altre. Aquesta és la paradoxa que avui viu bona part del Camp de Tarragona. La Conca de Barberà n’és un dels exemples més evidents.
A la Conca, el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables (PLATER) li assigna 1.303 MW d’energia eòlica, una xifra que multiplicaria per set els aerogeneradors avui existents o planificats. A aquest desplegament caldria afegir-hi tres macroprojectes fotovoltaics que encara es troben en estudi. Mentrestant, la majoria de les llars encara paga la llum a preu de mercat, sense cap retorn energètic directe per la producció que s’hi genera. Produir molt i beneficiar-se’n poc és una paradoxa que resumeix millor que qualsevol argument tècnic el problema de fons del model energètic que s’està desplegant a la demarcació de Tarragona.
Quan les xifres es traslladen al mapa, és fàcil entendre per què tants ajuntaments han alçat la veu. Només al Baix Camp, el pla assigna 903,2 MW d’energia fotovoltaica i 677,7 MW d’eòlica, una previsió que sobre el terreny es traduiria en l’ocupació de 740 hectàrees amb plaques solars i fins a 135 aerogeneradors, sis dels quals de 180 metres d’alçada. Al Priorat, la potència eòlica assignada multiplica per deu la xifra consensuada amb el territori, passant dels 60 MW als 560 projectats, en una comarca que ha construït bona part de la seva economia i fins i tot la seva candidatura a patrimoni mundial de la UNESCO precisament sobre el valor del seu paisatge.
A tot això cal afegir-hi el projecte d’una línia de Molt Alta Tensió de 400 kV que recorreria més de 200 quilòmetres i afectaria una trentena de municipis del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
Discutir aquest model no és discutir si calen renovables. La ciència és inequívoca i el calendari, inajornable. Cal descarbonitzar el sistema elèctric i cal fer-ho de pressa. La pregunta que el territori planteja, amb una insistència que ja no es pot despatxar com a simple síndrome NIMBY, és una altra: amb quin model ho fem, a quina escala i qui se’n beneficia?
Aquí és on apareix la comparació que més es repeteix entre tècnics i col·lectius locals: la por a repetir els errors de la bombolla urbanística. Cal recordar que també es deia que calia construir, que la demanda ho justificava tot, i que qui s’hi oposava frenava el progrés. El resultat ja el coneixem tots: territori malmès, infraestructures sobredimensionades i un retorn molt desigual entre qui va promoure els projectes i qui en va patir les conseqüències. Amb les renovables hi ha un risc semblant si es repeteix la mateixa lògica: grans promotors externs que ocupen sòl agrari i forestal a canvi d’un benefici local mínim, mentre la decisió sobre on, com i quan es produeix queda fora de l’abast dels ajuntaments afectats.
El conflicte no és menor des del punt de vista agrícola. Entitats com el GEPEC i Unió de Pagesos han advertit que la implantació prevista al Baix Camp podria ser una autèntica estocada de mort per a l’agricultura comarcal. La crítica té una base tècnica concreta: la mateixa llei catalana de canvi climàtic establia que la transició s’havia de prioritzar en espais ja antropitzats —teulades, polígons industrials, sòls degradats— i a prop dels punts de consum, precisament per no continuar modificant terra fèrtil. Cada hectàrea de vinya, d’avellaner o d’olivera coberta de panells és una hectàrea menys de producció d’aliments i de paisatge identitari en una comarca on l’agricultura encara sosté economia, ocupació i cohesió.
Hi ha, però, una alternativa que ja s’assaja a escala local i que val la pena mirar amb atenció. A la Vall Sostenible, una associació de tres municipis del Baix Camp, han impulsat una comunitat energètica amb l’objectiu de fer-se autosuficients energèticament, sota la idea que cada municipi pot generar la seva pròpia energia sense necessitat d’una MAT. La Diputació de Tarragona, a través del Pla ImpulsDipta, ja finança actuacions similars —instal·lacions fotovoltaiques a edificis municipals d’Alcover, Solivella, Tortosa o la Torre de l’Espanyol— demostrant que quan la transició s’articula de baix a dalt, la comunitat l’abraça en lloc de combatre-la. El potencial no és negligible: el mateix ICAEN calcula que aprofitant les teulades útils es podria cobrir fins a la meitat del consum elèctric municipal, sense ocupar ni un metre quadrat de sòl agrari.
La tria, doncs, no hauria de ser renovables sí o renovables no. Hauria de ser: producció distribuïda i propera al consum, o producció centralitzada i exportadora; sòl ja transformats, o terra fèrtil verge; planificació pactada amb els ajuntaments, o un mapa de megawatts decidit des de despatxos allunyats del territori; retorn econòmic per als veïns, o rendes que marxen cap a fons d’inversió sense arrels aquí.
Hi ha una imatge que molts cinèfils no hem oblidat, la dels arbres fruiters caient un darrere l’altre sota les pales d’una excavadora, mentre una família contempla com s’esfondra, en qüestió de minuts, allò que havia trigat generacions a construir. ‘Alcarràs’ no parlava de molins ni de línies MAT, però la lliçó de fons és la mateixa que ressona avui a la Conca de Barberà, al Priorat o al Baix Camp: el problema no és el progrés en si, sinó qui el decideix i qui en queda fora. A la pel·lícula, ningú havia preguntat als Solé si volien marxar; el canvi els va arribar ja decidit, embolicat en arguments d’eficiència i de futur. És exactament la inquietud que expressen avui pagesos i ajuntaments del Camp: no rebutgen la transició, rebutgen que algú altre decideixi per ells com, on i amb quin benefici es duu a terme. El final d»Alcarràs’ no ofereix consol fàcil, la maquinària arriba igualment. Però el territori real, a diferència del de la ficció, encara té marge per escriure un desenllaç diferent si la planificació es fa amb la gent, i no per damunt seu. La transició energètica és inevitable. Que també sigui justa, encara depèn de nosaltres.
Jordi Domingo és enginyer Tècnic Agrícola i estudiant de Dret.