Aquest mitjà digital s’ha fet ressò de la serra de la primera cama de la Vella Quaresma a la plaça de les Peixateries Velles de Reus. Per poder aprofundir en el coneixement d’aquesta figura, la Vella Quaresma, cal recordar que es tracta d’un icona tradicional que dibuixa una dona entrada en anys amb set cames, cadascuna representant les set setmanes de dejuni i abstinència des del Dimecres de Cendra fins a Pasqua. A manera de calendari, es talla una cama cada setmana per comptar els dies que falten per Setmana Santa, representant la moderació i l’austeritat, sovint portant un bacallà i verdures. En la nota informativa, es recorda al lector interessat que la darrera cama es serrarà el Dimecres Sant, 1 d’abril, a les 12 del migdia, en un acte obert a la ciutadania a la mateixa plaça de les Peixateries Velles.
La coincidència enguany de l’inici de la Quaresma cristiana amb el començament del mes sagrat per als creients en l’Islam del Ramadà el passat 18 de febrer ens ofereix una oportunitat excepcional sens dubte per compartir aspectes relacionats amb la comprensió i la compassió que formen part de l’essència espiritual de totes dues religions que, admetem-ho, són “similars, però diferents”, titular entre cometes que proposo per a aquesta reflexió sobre aquestes dues religions que, en el cas de la ciutat de Reus, conviuen tímidament però amb una visibilitat tangible que la demografia de la capital del Baix Camp deixa palès.
La majoria dels catòlics i altres cristians que provenen de tradicions litúrgiques cristianes saben què és la Quaresma. En termes generals la Quaresma es defineix com un període de penitència anual en què se’ls anima a renunciar a coses, pregar més, augmentar les almoines i fer més obres de caritat. És cert que la Quaresma ha perdut part de la seva antiga força penitencial, però, malgrat els canvis en l’observança externa, continua essent per a molts un temps per practicar la profunda reforma de vida que els Evangelis anomenen penediment.
Copio i enganxo un punt específic sobre aquesta qüestió, elaborat per John S. Dunne, professor de teologia de la Universitat Nôtre Dame, que potser ens pot ajudar a comprendre on es troba la similitud a la qual m’he referit més amunt: “La crida al penediment en el cristianisme i l’islam es deu en part a la seva identitat compartida com a ‘religions abrahàmiques’. Juntament amb el judaisme, el cristianisme i l’islam remunten els seus orígens a l’experiència mística transformadora i la posterior recerca religiosa d’Abraham, un pelegrí del desert que apareix al Gènesi, el primer llibre de la Bíblia, i en l’Alcorà, el llibre sagrat de l’islam que, segons els musulmans, Déu va revelar a Mahoma, el profeta major de l’islam”.
D’altra banda, el que la majoria dels cristians saben sobre el Ramadà —que dura un mes i implica dejuni— i sobre l’islam prové dels mitjans de comunicació populars, fonts conegudes per ressaltar els conflictes i exagerar les diferències entre les religions en lloc de assenyalar el que tenen en comú o com podrien complementar-se. I, encara que sigui gràcies a experiències personals, m’agradaria convidar a qui no ho hagi fet encara a participar d’un iftar, el sopar diari que trenca el dejuni durant el Ramadà. Totes les mesquites solen convidar els cristians a compartir aquests sopars diaris durant el mes de Ramadà amb la finalitat de conèixer-se i comprendre’s mútuament. Va ser en una de les meves destinacions anteriors com a diplomàtic, a l’Aràbia Saudita, on vaig poder conèixer i gaudir d’aquests sopars diaris. També vaig començar a comprendre com el cristianisme i l’islam necessiten mútuament equilibrar els extrems fonamentalistes, potencialment letals i exagerats, hostils i aïllants que amenacen a la perifèria de totes dues religions. M’agradaria subscriure el que el professor John S. Dunne citat diu al respecte: “Els cristians necessiten que els musulmans els recordin la dimensió transcendent de la nostra experiència de Déu, i els cristians, gràcies a la nostra creença en la encarnació, poden ajudar els musulmans a mantenir els peus a terra. D’aquesta manera, les nostres religions poden fer més que competir entre elles: poden complementar-se i corregir-se mútuament”.
Feliç Quaresma! i Ramadà Mubarak!
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.