Hem vist, en els darrers dies, els diferents processos —permeti’m que ho qualifiqui així, tot i que en alguns casos caldria una definició més greu— amb relació als moviments, gestions i possibles transaccions entre els representants dels partits polítics espanyols a la Unió Europea. Tot plegat, arran de la presentació, per enèsima vegada, de la proposta perquè el català sigui reconegut com una llengua oficial més d’Europa, reconeixement que, a hores d’ara, encara no ha arribat.
Tant membres del PSOE com de Junts han declarat que han mantingut contactes amb els representants dels estats que fins ara han estat reticents, per intentar obtenir el seu vot favorable. Malauradament, no n’hi ha hagut prou. Alhora, hem vist declaracions de membres del Partit Popular, que, malgrat proclamar-se grans defensors de la Constitució —la mateixa que reconeix el català—, han fet mans i mànigues per demanar als seus aliats internacionals que no donin suport a la seva oficialitat. Costa d’entendre. O potser no tant, si es té en compte que, per a alguns, el català i tot el que envolta Catalunya continua sent una eina política útil per fer caure governs, agitar el debat públic i recollir vots. Els arguments del seu president, Núñez Feijóo, parlant de malbaratament de diners públics o apuntant cap a suposades il·legalitats —basant-se, segons ell, en un informe tècnic del Consell— resulten, com a mínim, difícils de justificar. Mentre el seu “alter ego” Diaz Ayuso, presidenta de Madrid, feia ostentació en contra de les llengües de l’estat, tret de “l’espanyol” com ella anomena al castellà, sortint de la reunió de presidents autonòmics a Barcelona, quan va parlar el lehendakari.
S’ha arribat a presentar el català com un símptoma de l’independentisme. Potser Dolors Montserrat, actual secretària general del Partit Popular Europeu, ens podria explicar com es pot parlar català a casa —com diu que fa ella— i, alhora, lluitar contra el seu reconeixement i ús públic pel fet que qui el defensa políticament no és del seu partit. Aquesta contradicció no és nova. Fa gairebé vint anys, catalans com Arcadi Espada, Albert Boadella o Albert Rivera van fundar Ciutadans precisament amb l’objectiu d’anar contra el català. Tot i que el partit ha desaparegut, la seva influència es manté viva. De fet, no van crear res de nou, sinó que van despertar un sentiment, una voluntat, potser una frustració que feia temps que estava latent. No és que no existís, sinó que, en els darrers anys, simplement havia quedat una mica adormida.
Per entendre-ho bé, cal mirar enrere. No és un conflicte nou ni derivat de l’1-O, com alguns intenten fer veure. La negació del català, i de qualsevol expressió pròpia de les nacions que formen l’Estat espanyol, ve de molt més lluny. Ja el 1625, Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte-duc d’Olivares, adreçava al rei Felip IV un memorial on li recomanava treballar amb discreció per reduir tots els regnes d’Espanya a les lleis i estil de Castella. Felip V, seguint aquest mateix pensament, ordenava el 1712 posar el màxim interès a introduir la llengua castellana a Catalunya, i fer-ho de manera dissimulada perquè no es notés el propòsit real. Dos anys més tard, s’afegia que calia fomentar activament la penetració del castellà als pobles que no el parlaven.
Algú podria pensar que això és història antiga, que ja no té res a veure amb la realitat actual. Però el cert és que les polítiques de substitució lingüística han estat una constant. No s’han interromput, només s’han anat adaptant als nous contextos polítics. La prohibició d’ensenyar en català, la sanció als mestres, la imposició d’una única gramàtica, la marginació cultural… són episodis que es van repetint amb altres formes i arguments, però amb la mateixa finalitat: fer desaparèixer la diferència, uniformitzar la diversitat. Fins i tot després de la darrera dictadura, alguns lectors encara poden recordar com no es permetia parlar ni escriure en català a les escoles públiques. No és una exageració ni una interpretació, sinó una realitat històrica perfectament documentada.
Aquesta actitud persisteix en determinats sectors de la societat i de la política espanyola. La idea que la pluralitat és un problema, i no una riquesa, segueix molt arrelada. Assumir que tenir més d’una llengua és un valor, no una nosa, seria un pas de gegant. Però sembla que per alguns, la uniformitat continua sent l’únic model possible.
Amb tot el que hem avançat, com a societat i com a ciutadans, és decebedor comprovar que encara arrosseguem dinàmiques de fa cinc segles. I la gran pregunta que molts es fan és: el PSOE realment creu en aquesta diversitat i la defensa a Europa per convicció, o simplement ho fa per necessitat, per garantir-se suports al Congrés? La imatge recent de l’estand de Catalunya a l’Expo Universal d’Osaka, presidit pel senyor Illa, amb el nom escrit amb “ñ”, curiosament com el distintiu que havien de portar els periodistes en la trobada de presidents autonòmic a Barcelona. En qualsevol cas, si aquest gir serveix per defensar la nostra llengua, benvingut sigui.
Però el deute segueix pendent. I la lluita, també.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.