Menjar dotze grans de raïm amb les campanades de Cap d’Any pot semblar una tradició de sempre, però en realitat és força recent. Lluny de tenir un origen ritual o cultural antic, el seu naixement està estretament lligat a motius econòmics.
La teoria més acceptada situa l’origen del costum a principis del segle XX, concretament l’any 1909, quan una collita excepcionalment abundant de raïm a diverses comarques d’Alacant va provocar un excés de producció. Davant aquesta situació, alguns viticultors van impulsar la idea de regalar raïm a la població amb la promesa que menjar-ne dotze grans la nit de Cap d’Any -un per cada mes- portaria bona sort l’any següent. La iniciativa va arrelar ràpidament i es va estendre progressivament per tota la Península, Portugal inclòs, i posteriorment també a alguns països de l’Amèrica Llatina.
Amb el pas del temps, la tradició s’ha anat revestint d’un relat simbòlic vinculat a la prosperitat i l’abundància, malgrat que la verema té lloc mesos abans del canvi d’any.
Altres orígens possibles
Tot i això, hi ha teories que apunten a antecedents anteriors. A finals del segle XIX, la burgesia catalana ja acomiadava l’any amb raïm i xampany, un costum importat de França i Alemanya. També es recorda la tradició madrilenya de la Puerta del Sol, on, a la dècada de 1880, un grup de ciutadans va ironitzar sobre els hàbits aristocràtics menjant raïm al so de les campanades.
Encara més enrere, a l’antiga Roma, es creia que el raïm ajudava a fer millor la digestió després d’àpats copiosos. Sigui quin sigui el seu origen exacte, el cert és que avui, els dies previs a Cap d’Any, les fruiteries tornen a esgotar el raïm, fidel reflex d’una tradició plenament consolidada.