Teniu a les mans la recomanació musical número 400. Durant més de set anys he compartit, setmana rere setmana, una cançó que m’agrada, sempre diferent i acompanyada d’un text explicatiu breu. Encara avui hi ha qui em pregunta per què faig aquestes recomanacions, i la resposta continua sent la mateixa: perquè la música és una de les meves grans passions i crec que compartir-la és una manera de promoure la cultura. Estic convençut que compartir cultura és saludable —i necessari—. Ara per ara, la meva intenció és continuar fent aquestes recomanacions, tot i que res no és etern. En qualsevol cas, gràcies per formar part d’aquesta experiència.
La recomanació número 400 la dedico a «Mandinga», de Rubén González, una versió que el pianista cubà va fer de «Bilongo», també coneguda com «La negra Tomasa» —la peça original és de Guillermo Rodríguez Fiffe—. González la va enregistrar l’any 1996 al seu àlbum ‘Introducing…’, acompanyat del trompetista Manuel Mirabal i del baixista Orlando «Cachaíto» López, entre altres músics.
L’expressió “kikiribú mandinga”, que apareix sovint a la cançó, té l’origen en l’època de la presa de l’Havana pels anglesos, l’any 1762. En aquell temps, el comerç d’esclaus africans va augmentar notablement, i molts morien durant el viatge per les malalties i els maltractaments. Els anglesos solien anomenar “mandinga” tots els negres procedents de la conca del Congo. Quan algun moria, el capità del vaixell deia: «Kick his butt, mandinga», i el llançaven al mar.
Rubén González va ser un dels pianistes més emblemàtics de la música cubana, conegut pel seu virtuosisme i la seva sensibilitat interpretativa. Nascut a Santa Clara (Cuba) l’any 1919, va estudiar medicina, però va haver d’abandonar els estudis per problemes econòmics. Va començar a tocar el piano de manera autodidàctica i aviat va destacar en l’escena musical local.
Al llarg de la seva trajectòria, va combinar diversos estils —el son, el danzón, el mambo i el jazz afrocubà, entre d’altres—, amb els quals va crear un estil inconfusible, ple d’harmonia i expressivitat. Va tocar amb alguns dels artistes de més èxit de Cuba, com Paulina Álvarez, Arsenio Rodríguez o l’Orquesta América del 55.
González va obtenir reconeixement internacional gràcies al projecte Buena Vista Social Club, iniciat a la dècada del 1990, que el va portar a compartir escenari amb llegendes com Compay Segundo o Ibrahim Ferrer.
Fins a la seva mort, l’any 2003 a l’Havana, Rubén González va continuar inspirant generacions de músics i es va consolidar com un símbol de l’ànima musical cubana.