Fa unes setmanes vaig celebrar al meu mas una festa de benvinguda —o bateig civil— del meu primer net. Més enllà de l’organització i de tots els preparatius, em van sorgir diversos dubtes sobre com havia de ser la cerimònia i quins precedents, especialment els més antics, podien servir-me d’inspiració per donar a l’acte un mínim de rigor històric.
Buscant informació a internet vaig descobrir un fet que em va sorprendre gratament: el primer bateig civil d’Espanya es va celebrar a Reus l’any 1870. Molta gent coneix que la ciutat va acollir el primer matrimoni civil de l’Estat, celebrat el 1868. De fet, una placa al saló de plens de l’ajuntament en recorda l’efemèride. En canvi, és molt menys conegut que, menys de dos anys després, Reus també va ser escenari del primer bateig civil documentat d’Espanya.
Aquest fet no és fruit de la casualitat, sinó del context polític i social que vivia la ciutat durant la segona meitat del segle XIX, i especialment en el període conegut com el Sexenni Democràtic (1868-1874). En aquells anys, Reus era una de les ciutats més liberals, republicanes i anticlericals de l’Estat. A més, gaudia d’una gran prosperitat econòmica gràcies al comerç de l’aiguardent i comptava amb una burgesia influent i amb unes idees extraordinàriament avançades per a l’època.
Després de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda com la Gloriosa, que va posar fi al regnat d’Isabel II, la Junta Revolucionària de Reus va impulsar diverses mesures destinades a separar les funcions civils de les religioses. En aquest context, el 27 d’octubre de 1868 s’hi va celebrar el primer matrimoni civil documentat d’Espanya, fins i tot abans que existís una llei estatal que regulés aquesta institució.
Un any i mig més tard, el 24 de febrer de 1870, Reus tornava a esdevenir pionera amb la celebració del primer bateig civil documentat de l’Estat. L’acte va tenir lloc poc després de l’aprovació de la Llei del Registre Civil, que atribuïa a l’Estat la competència sobre la inscripció de naixements, matrimonis i defuncions, un pas decisiu en el procés de secularització impulsat per les reformes liberals del moment.
Tot i això, la llei no va entrar en vigor fins a l’1 de gener de 1871. Per tant, el bateig civil celebrat a Reus es va avançar gairebé un any a la seva aplicació efectiva, fet que li confereix un caràcter absolutament pioner. L’esdeveniment va despertar una gran expectació i va atreure nombroses persones arribades de diverses poblacions de la comarca, a més de tenir un ampli ressò en la premsa de l’època.
Igual que havia passat amb el primer matrimoni civil, la cerimònia va tenir lloc a l’Ajuntament de Reus, presidida per l’alcalde Pere Bové Montseny. Els pares del nadó, Sixte Auqué Sanahuja i Antònia Vila Vives, van presentar davant les autoritats municipals el seu fill, nascut només quatre dies abans, i li van imposar el nom de Llibert, una clara mostra dels ideals liberals que inspiraven aquell moment històric.
En lloc dels tradicionals padrins religiosos, la cerimònia comptava amb testimonis o padrins civils. Durant l’acte es van pronunciar discursos sobre la llibertat de consciència, la ciutadania i els drets del nou nat, i es va formalitzar la seva inscripció al registre civil en una cerimònia solemne que, segons les cròniques de l’època, va concloure amb una llarga i entusiasta ovació dels assistents.
Com era previsible, aquestes celebracions laiques no van ser ben rebudes pels estaments eclesiàstics i van generar una forta divisió entre els sectors conservadors i els liberals. La Restauració borbònica de 1874 va frenar bona part d’aquestes iniciatives, que van perdre impuls durant dècades. No seria fins a la Segona República (1931-1936) que recuperarien una certa embranzida, tot i que la seva consolidació definitiva no arribaria fins a la dècada dels noranta del segle XX.
Actualment, Reus ha recuperat aquesta tradició de manera simbòlica per reivindicar el seu paper pioner en la història del laïcisme a Espanya. Les famílies que ho desitgen poden sol·licitar la celebració d’un bateig civil a l’Ajuntament, en un acte que acostuma a incloure una recepció institucional, la lectura d’alguns articles de la Convenció sobre els Drets de l’Infant i la signatura del llibre d’honor municipal.
Més enllà del seu simbolisme, aquests actes recorden que Reus va ser, una vegada més, una ciutat avançada al seu temps, capaç d’impulsar iniciatives que avui formen part de la normalitat democràtica i institucional.