Groucho Marx interpretava Rufus T. Firefly a la pel·lícula «Sopa d’ànec». L’any 2006, quatre amics d’Aranjuez es van unir per formar una banda de pop-rock i van agafar el nom d’aquest personatge. Ara, gairebé dues dècades després, Rufus T. Firefly s’ha consolidat com un dels grups amb més prestigi de l’escena “indie” estatal, amb vuit àlbums publicats —l’últim fa uns mesos—, inflexibles amb la seva manera de ser —al marge d’imposicions— i havent superat episodis que n’havien complicat la continuïtat.
Malgrat les diverses transformacions que el grup ha experimentat, el nucli format per Julia Martín-Maestro (bateria i programacions), Víctor Cabezuelo (veu i guitarra) i Carlos Campos (guitarra) s’ha mantingut. La seva música engloba el pop, el rock psicodèlic i el progressiu, però l’essència de Rufus T. Firefly radica en la negativa de rendir-se i acomodar-se, de manera que sempre han preferit explorar nous camins musicals, i amb encert.
Aquest compromís és prou evident en la seva discografia, que detallo: el debut discogràfic, ‘My Synthetic Heart’ (2008), cantat en anglès, els va portar a triomfar en concursos. El 2011, amb l’EP ‘La historia secreta de nuestra obsolescencia programada’, van adoptar l’espanyol per cantar i van introduir un so més polit, cosa que va suposar un punt d’inflexió. Discos com ‘Ø’ (2012), ‘Nueve’ (2014), ‘Magnolia’ (2017) i ’Loto’ (2018) van consolidar el seu estil psicodèlic. En canvi, a ’El largo mañana’ (2021) van incorporar influències de soul, i a ’Todas las cosas buenas’_ (2025) van aprofundir en la seva amplitud sonora.
Precisament, la cançó del vídeo és de l’últim disc. Es titula «La plaza» i mostra el vessant pop del grup madrileny, que recorda alguns treballs de Real Estate. La lletra parla d’algú que, malgrat l’adversitat i els continus cops de la vida, aconsegueix treure forces per tirar endavant, travessant la plaça dia rere dia.