Encaro la segona ascensió al volcà més alt del Japó, després de no poder coronar la primera. En aquest cas pujaré per la via Gotemba, que és la més llarga, a diferència de la que vaig intentar ahir que és més curta i concorreguda.
Necessitaré dos dies. El primer se surt de cota 1.400 fins a un refugi situat a 3.100 i l’endemà atacar cim i baixar.
El temps no ha millorat gaire, però tinc el passi marcat per aquest dia i vull tirar amunt.
Em torno a trobar amb problemes perquè no volen deixar-me passar de nou. Em va anar d’un pèl que em neguessin l’entrada. Els torno a dir el mateix que el primer dia: pujo sota la meva responsabilitat i si no ho veig clar giraré. Es repeteix el guió: em deixen passar!
Vaig iniciar doncs el camí i ja plovia d’inici. A cotes baixes (entre els 1.400 i els 1.800) era una pluja intermitent que deixava entreveure alguna vista. Però a partir dels 1.800 la cosa es torna a posar seriosa i cau un xàfec semblant al del primer dia, quant a intensitat, però aquesta vegada no és tan càlid. A les qautre hores arribo al refugi de muntanya i estic sol. A fora, el vent colpeja amb fúria la cabana on m’estic i l’aigua regalima per la paret de l’habitació.
Després d’un sopar a base d’arròs i carn, a les 8 de la tarda m’apaguen el llum. La idea era anar a veure la sortida del sol des del cim, però vista la predicció em fa por sortir en solitari amb tanta turmenta i espero a les 5 que comença a clarejar.
Els dos homes del refugi m’aconsellen no pujar. Els dic que sortiré cap a les estacions 7 i la 8 i que si hi puc arribar, valoraré seguir o no.
Tinc la roba i la motxilla xopa i la nit no ha assecat res. Em queda una camiseta, jaqueta i un forro polar. Si vull pujar he de protegir la roba eixuta i no trobo altra manera que fer servir bosses de la brossa que portava. M’embolico com puc amb elles i tiro amunt.
La combinació de vent i pluja torna a ser violenta (sobretot el vent) i pas a pas vaig ascendint per la ruta, passo la cota 3.200 i després la 3.300 i així fins a la 3775. Camino a poc a poc però segur.
Quan són passades les 8 del matí faig cim sense a penes visibilitat. Em trobo dos finlandesos que han pujat per un altre costat, i immortalitzen el moment. Vaig xop, però l’emoció fa que ni noti el fred.
Començo a tirar avall i vora les 12 ja soc al punt d’arribada. L’aigua m’acompanya fins baix de tot, el Fuji no m’ha donat treva, i això que havia escollit que no coincidís amb l’època de pluges, però això del canvi climàtic afecta a tot arreu.
En síntesi dono per assolit el repte. La primera ascensió fallida i la segona assolida fan que li doni valor al punt més alt del Japó.
El Fuji no és una muntanya tècnica, no presenta grans dificultats d’ascensió. És llarga, però gairebé un 3.800 no el regalen. Aquesta vegada, la climatologia adversa m’ha posat les coses més complicades i com a la vida, perquè quan passen coses inesperades te les arregles. Avui han sigut unes simples bosses de la brossa les que m’han ajudat a fer aquest somni que tenia feia temps.
Ara aprofitaré uns dies de relaxament a un onsen a Ito (a la costa), i els darrers tres dies a Tòquio per descobrir els seus encants.
Propera gesta el mont Olimp a Grècia, la muntanya sagrada dels Déus. Serà a l’octubre i una altra fita.
(Crònica escrita el dimecres 16 de juliol de 2025)
Ver esta publicación en Instagram