Al llarg de la història d’Espanya, i en particular quan ens referim a Catalunya, el 29 de novembre ha estat escenari d’aliances reials, fites esportives memorables i girs polítics crucials. Ara, quan el full del calendari anual passa d’octubre a novembre, arriba el moment en què Espanya afrontarà una nova cita electoral massiva després de la convocatòria d’eleccions generals anticipades per, precisament, un 29 de novembre, decidir quin rumb, en el sentit de derroter, és clar, seguir en el nostre esdevenir democràtic col·lectiu.
Demano el favor a la ja denostada IA perquè m’ajudi a cercar més esdeveniments històrics rellevants succeïts en aquesta data, amb component espanyol i/o català i, malgrat els greuges que rep per totes bandes, amablement em destaca no pocs 29N. Primer cas: un 29 de novembre de 1291 els reis Jaume II d’Aragó i Sanç IV de Castella van signar el Tractat de Monteagudo a Sòria, consolidant la pau entre ambdós regnes i delimitant les seves futures àrees d’influència al nord d’Àfrica, de manera que, oh sorpresa intel·lectual!, al riu Muluia, en època medieval, ja haurien caigut les llavors que acabarien germinant en les modernes Ceuta i Melilla.
Segon cas: el 29 de novembre de 1835 el general Francisco Espoz y Mina declara l’estat de setge a Barcelona, aplicant per primera vegada la llei marcial en la història d’Espanya per contenir les revoltes populars liberals. Si el temps fos elàstic, tot i que ja sabem que Albert Einstein es va encarregar de dir que no, que només és relatiu, caldria veure en el mirall dels recents disturbis d’adolescents a Barcelona si hi havia realment una mà liberal o bé un braç antiliberal.
La segona meitat del segle XIX també és prolífica en la data que ens ocupa. El 29 de novembre de 1878 s’aprova la Llei Constitutiva de l’Exèrcit espanyol, una reforma legislativa clau per reestructurar les forces armades després de la restauració borbònica; o el 29 de novembre de 1879, quan el rei Alfons XII contreu segones núpcies amb l’arxiduquessa austríaca Maria Cristina d’Habsburg-Lorena a Madrid, qui més tard assumiria la regència d’Espanya.
Però tornem a la nostra terra. Potser hem oblidat que va ser un 29 de novembre de 1899 quan el suís Joan Gamper funda oficialment el Futbol Club Barcelona, que amb el temps es convertiria en una de les institucions esportives més influents i llorejades del món. O ja no recordem que va ser en aquell fatídic 29 de novembre, el de 1907, quan va morir l’històric polític i intel·lectual de la nostra Catalunya, Francesc Pi i Margall, que fou el segon president de la Primera República Espanyola.
No m’oblido del futbol, esport escapista si es vol, ja que permet als aficionats apartar l’estrès diari, la rutina i els problemes personals o socials, que no és pas poc en aquests moments. Fem memòria: fou un 29 de novembre de 2010 quan el FC Barcelona de Pep Guardiola aconseguia una de les seves victòries més icòniques en golejar per 5 a 0 el Reial Madrid de José Mourinho al Camp Nou.
I ja en un 29 de novembre no tan llunyà, el de 2013, el canal de televisió autonòmic dels nostres veïns de la Comunitat Valenciana, Canal Nou, va apagar definitivament el seu senyal després de 24 anys d’emissions contínues per decisió del govern autonòmic de l’època. Però ha estat un 29 de novembre, el de 1939, quan se suposa que les restes de «joseantonio», sí, José Antonio Primo de Rivera, haurien arribat a la capital espanyola, el que m’ha impulsat a proposar al benvolgut lector una reflexió a partir del que escriu el valencià originari de Genovés, Paco Cerdà, en el seu relat Presentes. «Tercer Año Triunfal. Hala, Madrid», apunta aquest periodista i escriptor, evocant allò que un altre escriptor, Antonio Muñoz Molina, defineix com «una galeria de fantasmes reals que habiten en la negror de la primera postguerra». No s’ha de dir en forma de murmuri, cal subratllar-ho si honestament desitgem fer una crida a la sensatesa no només als polítics sinó també als electors el pròxim 29 de novembre de 2026.
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.