El director M. Night Shyamalan torna a ser notícia per la recent estrena de la seva última pel·lícula, Tiempo (Old, en la seva versió original). Com ja és habitual, l'artífex d'El sisè sentit opta per farcir una història més o menys convencional de girs de guió per dur l'espectador a un inesperat (i desconcertant) final. N'hi ha que diran que és la marca de la casa, però d'altres diran que repeteix un cop rere l'altre la mateixa fórmula perquè no en té cap altra. Servidor opta més aviat per assenyalar que sovint l'encerta, però no sempre. I aquest cop el resultat no és decebedor, però tampoc del tot satisfactori.
Sense revelar gaire detalls de la història per si us esteu pensant anar a les sales a veure Tiempo, Shyamalan planteja la situació d'una família que arriba a un resort de luxe per passar-hi unes necessàries vacances. Se'ls planteja fer una escapada a una preciosa platja on comencen a produir-se fets més que anòmals i en què el temps passa molt de pressa. Hi ha no pocs elements que recorden la sèrie Perdidos, i cal subratllar que un cop els personatges comencen a assistir atònits a tot el que canvia, la força narrativa de la pel·lícula agafa un gran impuls. Fins llavors, però, s'assisteix a una presentació de personatges simple, quasi esquemàtica.
És aquesta, de fet, una de les grans mancances del seu cinema. Shyamalan és un gran director en l'aspecte visual i sonor, però el seu fort mai ha estat el component dramàtic. Costa emmirallar-se en la parella en crisi que reconnecta quan s'adona que el temps se'ls acaba (ella, Vicky Krieps, brilla especialment sobre els altres), i determinats diàlegs són tirant a delirants. Amb tot, hi ha moments més que notables, i un clima angoixant construït precisament quan el director és més honest i menys artificial. L'encert de Tiempo són els seus moviments de càmera, els seus silencis, el que és mostra i el que és ocult).
El problema, sí, arriba un cop Shyamalan mira el rellotge i comprova que ja fa 90 minuts que dona tombs al mateix, i que ha de resoldre la pel·lícula, i trobar-hi un sentit que potser no cal que tingui. Tiempo parla, en efecte, de la brevetat de l'existència, de la nostra petitesa, del malson existencial. En la forma, però, grinyola quan vol autocomplaure's per justificar tot el presentat anteriorment.