Per què serà que el simple fet de sentir la paraula “Catalunya” provoca esgarrifances arreu d’Espanya?
Motius se’n podrien trobar molts, començant per les campanyes i accions dirigides a mostrar Catalunya i els catalans com allò que no som, que contínuament llancen alguns personatges de determinats grups polítics per justificar els seus discursos ideològics més radicals i intransigents. Aquestes accions han desembocat en una animadversió, quasi una fòbia, cap a qualsevol cosa que es relacioni amb Catalunya, i encara més si això podria comportar algun benefici per a ella, encara que també beneficiï altres comunitats, com és el cas…
Per exemple, l’acord PSOE/ERC sobre el reclamat i anunciat “finançament singular” sembla ser només una reforma del règim comú. De fet, no és cap novetat que, des de les primeres converses, ja s’anunciés que la reforma seria singular, però per a totes les CCAA. La qual cosa, per si sola, ja es contradiu.
Cada moviment que fa o intenta Catalunya és automàticament titllat d’insolidari, privilegiat, de voler utilitzar els diners de tots els espanyols o de trencar la igualtat i unitat entre els espanyols. Obliden que aquesta unitat és, en realitat, fictícia: no existeix des del moment en què altres comunitats, com el País Basc i Navarra, actuen amb un concert econòmic propi, que les situa fora del règim comú i que, curiosament, a cada moviment que a Catalunya li suposa un evident desgast polític i social, i que quasi mai repercuteix en un avenç significatiu, ells, sense arriscar-se, en treuen algun “detallet” que engreixa més la seva “autonomia”.
Parlant de desigualtats territorials, també podríem mencionar les Canàries, amb el seu règim fiscal propi; Andalusia i Extremadura, amb el sistema d’ocupació agrària exclusiu, el PER; o Madrid, que per la seva particularitat concentra innombrables seus socials per estar més a prop dels centres de decisió. Tot plegat apunta al mateix lloc: Madrid ciutat.
I no podem obviar els pressupostos generals, especialment en infraestructures: mentre que a Madrid es compleixen amb escreix, a Catalunya sovint queden a mitges.
En tot això, ningú aixeca la veu i s’accepta com a normal. És quan Catalunya planteja i reclama un sistema més just i equitatiu que s’encenen tots els focus i alarmes. Com queda palès, les singularitats ja existeixen; el que passa és que estan ben dissimulades i sense l’etiqueta que les delataria.
Els diferents governs estatals sempre han deixat pel següent la publicació de les balances fiscals per l’evidència que mostraria. Si es publiquessin regularment cada any, taparien boques i les queixes es centrarien en dades objectives, sense esbiaixos ideològics, fòbia o gelosia.
El fet que Catalunya sigui una de les tres o quatre comunitats que aporten més del que reben sembla que ha de ser acceptat com “de fàbrica”, mentre que en la majoria de comunitats és comprensible: estan acostumades a trucar a la porta i parar la mà per quadrar els seus pressupostos, i cap vol perdre ni un pam d’aquest comodí.