L’exposició ‘Mirada mediterrània’, inaugurada el passat mes de març al Castell de Vila-seca, torna a situar en primer pla la figura de Joaquim Sorolla i la seva relació amb el Camp de Tarragona. La mostra, que es podrà visitar fins al 14 de setembre, reuneix una cinquantena d’obres de quinze artistes per explorar el paisatge, la llum i la cultura compartida de les ribes mediterrànies, però també serveix per recuperar i reivindicar els vincles que el pintor valencià va establir amb aquest territori i, especialment, amb Reus.
Sorolla ocupa un lloc central dins del recorregut expositiu amb set peces que permeten entendre la seva particular manera d’interpretar la Mediterrània. Però, segons el comissari de la mostra, Damià Amorós, la seva presència va molt més enllà del valor estrictament pictòric. «És la clau de volta de l’exposició», assegura. «A partir de la seva presència desenvolupem tot el relat sobre la visió artística de la Mediterrània. Les obres del pintor valencià que exposem a Vila-seca van més enllà de la llum i ens permeten descobrir un altre Sorolla, una altra Mediterrània i una altra visió artística del nostre entorn», comenta Amorós.
L’exposició posa especial èmfasi en una relació amb el Camp de Tarragona que sovint ha quedat en un segon pla dins de la trajectòria del pintor valencià. Tot i que l’imaginari col·lectiu associa Sorolla principalment a València i a les seves escenes de platja, el pintor va mantenir una vinculació molt estreta amb l’entorn cultural català i, especialment, amb la figura de Marià Fortuny. Així, Amorós defensa que «la relació de Sorolla amb el Camp no és anecdòtica», i afegeix que «va desenvolupar una relació d’amistat i admiració amb diversos elements del territori». Des de la seva admiració per Marià Fortuny, fins a la passió pel monestir de Poblet o l’amistat amb personatges com el comte d’Artal, tarragoní de naixement.
Sorolla, Fortuny i el vincle amb Reus
La figura de Marià Fortuny emergeix com una peça essencial per entendre aquesta connexió entre Sorolla i Reus. El pintor reusenc, una de les grans figures de la pintura europea del segle XIX, va exercir una influència profunda sobre el valencià. «Sorolla va decidir anar a Roma i no a París per estrènyer encara més l’espai i el temps amb Fortuny», explica el comissari. Aquesta admiració anava molt més enllà de la simple influència artística: «La relació arribà fins i tot al col·leccionisme, quan Sorolla adquirí una tauleta del pintor català».
Segons Amorós, les trajectòries vitals dels dos artistes comparteixen múltiples punts de contacte. En aquest sentit, detalla que «les seves biografies tenen importants paral·lelismes familiars, socials i formatius». Aquesta proximitat artística i personal ajudaria Sorolla a aproximar-se al Camp de Tarragona i al context cultural que havia vist néixer Fortuny.
L’exposició també evidencia com aquesta admiració va influir directament en la manera com Sorolla entenia la llum i el paisatge mediterrani. «Fortuny i Sorolla troben en la llum de la Mediterrània, els seus cels, platges, cales i núvols gran part del seu corpus creatiu» apunta Amorós.
Poblet, el Serrallo i Gaudí
La vinculació de Sorolla amb el Camp de Tarragona també passa pel monestir de Poblet, un espai que durant el segle XIX es va convertir en un símbol cultural i artístic per a nombrosos creadors. Amorós recorda que Sorolla sentia una fascinació especial pel cenobi cistercenc. «Poblet va esdevenir un punt de referència per diverses generacions artístiques al llarg del segle XIX», explica.
En el cas concret del pintor valencià, aquesta fascinació tenia també una dimensió històrica i simbòlica. Per Damià Amorós «Sorolla, per la seva formació i orígens, identificava Poblet amb el panteó reial i amb Jaume I». El vincle era prou important perquè el Museo Sorolla de Madrid conservi encara avui correspondència del pintor relacionada amb els preparatius del seu viatge a la Conca de Barberà, així com una peça procedent d’un retaule pobletà.
La relació amb el territori també es va materialitzar en visites concretes al Camp de Tarragona. Amorós recorda que Sorolla va arribar a visitar el Serrallo de Tarragona mentre preparava una de les seves grans obres, ‘Catalunya, el peix’. Tot i que finalment la composició acabaria incorporant elements de Girona i Barcelona, el pas pel barri mariner tarragoní evidencia el seu interès pel litoral del sud català.
L’exposició també recupera episodis menys coneguts de la trajectòria de Sorolla, com la seva relació amb Antoni Gaudí. «Poc sabem exactament de la seva trobada, però va ser a Barcelona, cap al 1915, durant una de les llargues estades del valencià a Catalunya», explica Amorós. Tot apunta que va ser Eusebi Güell qui els va posar en contacte.
El pintor va quedar profundament impressionat per l’obra de l’arquitecte reusenc i el comissari de la mostra destaca que «Sorolla va mostrar admiració per l’obra de Gaudí». Aquesta connexió reforça encara més la relació indirecta del pintor amb Reus i amb alguns dels grans noms culturals sorgits del Camp de Tarragona.
El paper del Museu de Reus
La ciutat de Reus conserva avui dos testimonis directes d’aquesta vinculació: dues obres de Sorolla que formen part de les col·leccions del Museu de Reus. Una d’elles es pot veure actualment al Castell de Vila-seca i, segons Amorós, es tracta d’una peça pràcticament inèdita. «El Museu de Reus és una de les institucions patrimonials més importants del sud d’Europa», reivindica el comissari. Per a ell, el fet que la ciutat conservi obra de Sorolla «situa Reus dins un mapa artístic molt més rellevant del que sovint es percep».
Tot i això, les dues peces no formen part habitualment del recorregut expositiu permanent del museu. Amorós ho contextualitza des del punt de vista museístic i patrimonial: «El llegat artístic i històric reusenc i del Camp és enorme». «El Museu de Reus centra el seu relat en l’entorn i Sorolla -encara que pugui semblar-ho, com deia Francesc Pujols- no és de Reus», comenta. Malgrat això, el comissari ironitza afirmant que el mateix pintor «estaria encantat de compartir espai amb Fortuny, Gaudí, Galofre, Mir o Tapiró».
El Mediterrani com a relat compartit
Més enllà de les relacions personals i territorials, l’exposició reivindica sobretot Sorolla com un dels grans pintors mediterranis de la seva època. La llum intensa, el moviment del mar, les escenes a l’aire lliure o els paisatges costaners van convertir-se en elements centrals de la seva obra i el van situar entre els grans noms de la pintura europea de finals del segle XIX i inicis del XX.
Aquest fil mediterrani és precisament el gran eix conceptual de ‘Mirada mediterrània’. La mostra reuneix obres creades principalment entre finals del segle XIX i inicis del XX que comparteixen una mateixa mirada cap al paisatge i la llum del sud d’Europa. Artistes com Joaquim Mir, el reusenc Baldomer Galofre, Martí Alsina o el mateix Sorolla dialoguen dins un mateix relat visual.
«En aquesta exposició el relat sempre és el paisatge mediterrani, sigui el teu, el meu o el nostre», resumeix Amorós. El comissari destaca especialment el paper de Martí Alsina com a figura fonamental dins aquesta genealogia artística: «Potser és el pare -artísticament parlant- de tota la resta. A partir d’aquí desenvolupem el llegat de l’escola de Llotja de Barcelona i el fil que arriba fins a Tarragona i a tots els racons del país».
Per a Amorós, entendre aquesta fascinació per la Mediterrània és tan senzill com mirar el paisatge del Camp de Tarragona. «Agafeu el cotxe, la bicicleta o aneu a peu pels camins de qualsevol poble del Camp. Així trobareu la resposta», diu. En aquest sentit, ‘Mirada mediterrània’ no només presenta una selecció d’obres d’interès artístic, sinó que també reconnecta el territori amb una memòria cultural compartida. «Una de les finalitats de la mostra és precisament reconnectar el Camp de Tarragona amb la seva memòria artística i mediterrània», afirma el comissari.
Al mateix temps, Amorós defensa el paper que ha adquirit el Castell de Vila-seca dins del panorama cultural català. Assegura que «s’ha convertit en un pol cultural de primer nivell», destacant els més de 50.000 visitants acumulats en una dècada i l’aposta per exposicions de primer nivell nacional. «És una peça més del gran teixit cultural de Vila-seca i del país», conclou.