Del 6 al 12 d’octubre, el festival Tarragona Sona Flamenc va presentar una visió àmplia i polièdrica del flamenc des de diversos escenaris: teatres, tablaos, sales de concert, cinemes, centres cívics i, sovint, també al carrer. Va acostar aquest art als barris de Tarragona —Campclar, Torreforta, Sant Salvador, Sant Pere i Sant Pau i Bonavista—, fent-lo viure no només com a espectacle, sinó també com a expressió cultural i vivència popular.
El cartell d’enguany va ser variat i de gran nivell. La figura més destacada va ser Estrella Morente, estimada fins i tot abans de néixer, ja que va venir al món entre tangos del seu pare, Enrique Morente. La seguim des de joveneta i ara, quan llueix com un quadre de Zuloaga, és un privilegi escoltar-la. Amb l’acompanyament de Rafael Riqueni, que va oferir dos temes instrumentals, van presentar un repertori de peces clàssiques que van fer esclatar el teatre en aplaudiments i agraïments compartits.
Abans del concert, al vestíbul, vam poder escoltar Raúl Cantizano, guitarrista que explora els límits de l’instrument i en treu sonoritats inesperades que van captivar el públic.
El dia anterior, el Teatre Tarragona va acollir l’actuació de Yoel Vargas, que també va omplir l’aforament. El seu espectacle es va basar en una posada en escena minimalista però efectiva: ell i Juan Manuel de las Heras, que canta, toca el piano, el handpan i la percussió. Amb només dos artistes, i mitjançant il·luminació, vestuari i, sobretot, el zapateado de Vargas, van aconseguir mantenir l’interès del públic en tot moment.
Encara que sovint es diu que ningú és profeta a la seva terra, no va ser el cas de Yoel Vargas, que va revalidar el triomf obtingut a La Unión el 2023. El coneixíem per una actuació a La Salle de Reus amb Belén López. No pot ser casual que dos artistes de tan alt nivell provinguessin de barris veïns de Tarragona: ella de Bonavista i ell de Campclar. Un mèrit que cal reconèixer també a les escoles de ball de la zona, com les d’Adelaida Guerrero, que va fer classes obertes, o Meritxell Puvill, que va actuar amb el grup Som la Rumba i Punt.
En aquest sentit, la Rumba Catalana va viure un moment dolç de complicitat. Els gitanos de Gràcia i els del Raval ja no es van disputar la paternitat del gènere, sinó que van col·laborar per aconseguir la declaració de patrimoni de la humanitat. Sicus Carbonell va interpretar temes del Pescaílla, Sabor de Gràcia i la seva pròpia discografia, acompanyat dels seus dos fills, que van fer ballar la Capsa de Música. Per la seva banda, Som la Rumba i Punt va reivindicar la rumba del carrer de la Cera amb peces de Peret, interpretades pel seu nét, Dani Pubill.
La vetllada a la Rambla de Bonavista va tenir un esplèndid colofó amb Maruja Limón, que van venir des de Barcelona reconvertides en septet per presentar el seu quart àlbum, ‘Te como la cara’.
Una de les propostes més trencadores va ser la de Tomás de Perrate a la Sala Zero, acompanyat pel grup ZA!. La fusió entre flamenc i rock ja no va ser una experimentació, sinó una via alternativa amb públic propi —sovint més rocker que flamenc. Tomás, amb la seva tímbrica característica, es va mostrar molt còmode en un format que Pau i Edi van portar al límit. Com que m’agrada tant el rock com el flamenc, els vaig gaudir com un porc en un fangar.
No puc cloure aquest resum sense esmentar les activitats paral·leles: el tablao La Traílla, la conferència sobre el mantó de Manila, i la projecció de la primera pel·lícula de C. Tangana, un documental sobre el guitarrista Yerai Cortés i el seu entorn familiar. La cinta va ser premiada als Goya com a millor documental i millor cançó original («Los Almendros», cantada per La Tania i tocada per Yerai). Amb moments rodats en 35 mm que evoquen el cinema musical, i d’altres en 16 mm amb una estètica més documental, la pel·lícula va barrejar art i realitat en una simbiosi perfecta.
Així va transcórrer la setena edició de Tarragona Sona Flamenc. No és gens agosarat afirmar que es tracta d’un dels millors festivals de flamenc que s’organitzen avui dia a casa nostra.