Estava molt equivocat qui es pensava que amb l’aniquilació de la xarxa de les nostres caixes d’estalvi, i propiciant el trasllat de la seu social del que quedava del teixit financer propi, ja no se’ns podria fer més mal.
Abans que els nous temps fessin repensar a CaixaBank, «La Caixa» de tornar als orígens que la van crear i fer gran, se li proposa fusionar-se amb el més gran i vergonyós escàndol bancari vist fins ara a Espanya, l’anomenat Bankia. Una entitat amb el 61% de propietat estatal a conseqüència de l’aval en el seu rescat, en el seu moment ja format per caixes moribundes. El fet d’haver-hi, entre elles, Caja Madrid, no es podia deixar caure com es va fer amb les catalanes, encara que fos mitjançant fons públics amb diners de tots.
Sabent com van aquestes coses, segurament no és massa agosarat pensar que el «favor» serà recompensat degudament i no seria estrany proposar-li instal·lar la seu de la nova entitat al km.0.
En qualsevol cas, la col·laboració resulta impagable per, sobretot, blanquejar amb una fusió aquest, repeteixo, disbarat inamortitzable que ha costat molts diners a tots i, de pas, si es pot minimitzar una mica més qualsevol resta de bancari autòcton, més que millor.
Voldria haver-me excedit en la meva apreciació i que tot quedi en un estirabot molt personal de ràbia continguda en veure com ens estan deixant les diferents situacions que passen, sobretot les que repercuteixen al nostre territori i que s’aprofiten per afeblir-nos com a país i com a poble (vegis, per exemple, Fecsa-Endesa, Gas Natural-Naturgy, Abertis, etc.), Per si un dia s’ajunten els astres i podem caminar amb les nostres cames, si encara ho desitgem, estem amb la pell i l’os i necessitem una transfusió per a seguir en el nostre vil atreviment.