Estel Romeu recomana "Intimidad"
Parlar del dret a la intimitat, el delicte de difusió de contingut explícit sense consentiment i l’efecte que aquest provoca en les víctimes. Aquest és el conflicte que mou Intimidad, la nova sèrie de Netflix i Txintxua Films, que explica la història de Malen Zubiri, una política que es prepara per ser la futura alcaldable de Bilbao i de qui difonen un vídeo sexual sense consentiment.
Zubiri, interpretada per Itziar Ituño, Raquel a La Casa de Papel, veurà com la seva carrera trontollarà de cop per un aspecte de la seva vida privada que no pot controlar i com haurà de lluitar per canviar el discurs. Alhora, Bego anirà desengranant el perquè del suïcidi de la seva germana Ane, de qui també havien filtrat vídeos sexuals sense consentiment a la seva feina.
Els dos casos plantegen una reflexió al voltant del dret a la intimitat i l’estigmatització de les víctimes, que es defensen per separar la vida privada de la pública i controlar la narrativa. Planteja temes com el masclisme, la violència no física, la reacció de l’entorn i els sentiments de soledat i culpa de les víctimes.
Marc Busquets us proposa recordar la música d'A-ha
El trio noruec A-ha ha estat recentment a Barcelona per oferir un dels seus notables directes. De manera injusta, no pocs han pensat sempre que la banda és un one hit wonder amb Take on me (el seu clip és dels més vistos de la història, com es pot comprovar a YouTube), però si això fos cert no durien una trajectòria de més tres dècades a les espatlles.
En certa manera, Take on me pot entendre's com una benedicció, però A-ha concep el llegat de la cançó gairebé com un càstig, com un suplici. La fama global els va arribar aviat, un ja llunyà 1985, amb el seu disc de debut. Un àlbum, Hunting high and low, esplèndid en el seu conjunt i que va quedar eclipsat precisament pel cèlebre primer hit del trio. Contenia bombes pop com The sun always shine on TV o Train of thought.
A-ha, doncs, va haver de lluitar sempre contra el seu gran èxit. Ni la seva ambició artística ni la solidesa adquirida a l'escenari els ha lliurat d'haver d'intepretar, peti qui peti, Take on me davant del seu públic. De senzills amb bona acceptació a les llistes internacionals, n'hi va haver una bona colla, participació inclosa a la banda sonora de la pel·lícula Alta tensión. La col·laboració amb John Barry a The living daylights no va ser gaire positiva. No es van entendre i el compositor va arribar a assenyalar que els noruecs eren una mena de "joventuts nazis".
La llarga trajectòria d'A-ha a la música resulta encara més sorprenent si es té en compte que els seus tres components, Morten Harket, Pål Waaktaar-Savoy i Magne Furuholmen no se suporten. Fa anys i panys que la seva relació és estrictament professional. Han deixat de ser amics (si van gaudir d'aquest estat) i no se n'amaguen, ni tan sols públicament. No obstant això, la música els ha emès a romandre plegats. Ara bé, el trio també s'ha separat en diverses ocasions, tot assegurant que no hi hauria reunió possible, i sempre hi ha hagut un nou episodi. Prova de les tensions internes al grup és el documental A-ha: la película, que s'estrena aquest mateix cap de setmana.
Si l'anàlisi (breu) és musical, el so d'A-ha ha evolucionat de manera lògica del synthpop dels primers 80 a un pop certament desubicat durant els primers 90, en plena explosió del grunge. El primer parèntesi del grup es va produir després del disc Memorial beach (1993), per tornar el 2000, amb Minor earth major sky, i el 2002 amb Lifelines. Contra pronòstic, no només van convèncer la crítica sinó que encara van despertar l'interès de nous públics. Més madurs i reposats, els A-ha del segle XXI han tirat cap al pop més elaborat, serè i càlid. Potser és per això que grups com Coldplay els han reverenciat, o que algú com Leonard Cohen en va parlar meravelles. Curiosament, no són entre les bandes dels 80 més respectades. Una llàstima, perquè la seva proposta sempre va ser molt més que Take on me.
Marià Arbonès us proposa escoltar la cançó “Sunny”, de Bobby Hebb
Aquest cap de setmana us recomano que escolteu la versió original de la cançó Sunny, composta per Bobby Hebb (Nashville, EUA, 1938-2010), una peça estàndard de soul, una de les cançons més versionades de la història i l'èxit principal d'aquest gran vocalista negre, conegut per haver llegat al món de la música aquesta meravella.
Hebb la va escriure el 1963, després de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy i també del seu germà Harold en una baralla en una discoteca. Sembla que tots dos successos, coincidents en el temps, van impactar profundament en l'ànim de Hebb. Per no enfonsar-se, va escriure aquesta cançó per pensar només en coses boniques i en temps feliços, amb lletres optimistes i amb el desig d'expressar que "sempre cal mirar el costat bo".
Sunny es va publicar com a senzill el 1966 i ràpidament va esdevenir un èxit. Però el seu autor, Hebb, no va ser el primer a publicar-la. L'enregistrament que n'havia fet el productor Jerry Ross, que havia desat en una maqueta en espera de gravar-la, sembla que va viatjar pel món. La cantant japonesa Mieko Hirota i el vibrafonista estatunidenc Dave Pike s'hi van avançar i en van publicar les primeres versions. Després de fer-ho Bobby Hebb, van sorgir un gran nombre d'interpretacions d'aquesta peça creades per una munió d'artistes, com ara James Brown, Stevie Wonder, Marvin Gaye, Ella Fitzgerald, José Feliciano o Boney M. en una versió disco, per posar-ne només uns pocs exemples.
Bobby Hebb va ser un dels set fills dels músics de Nashville William i Ovalla Hebb, que, tot i ser tots dos cecs, van aconseguir ensenyar als seus fills a tocar la guitarra i el piano. "Sempre van ser la meva inspiració", va subratllar, recordant també el consell de la seva mare quan va començar a escriure cançons: "Has de tenir una història per contar."
Establert a Chicago el 1954, Hebb va col·laborar amb artistes com Bo Diddley o Little Walter, entre altres. Va escriure diversos temes memorables, com A Satisfied Mind i Love Me, i, a més, va compondre èxits per a altres autors, com la peça A Natural Man, de Lou Rawls. A principis dels setanta va formar duet amb la cantant Sylvia Robinson i el 1976 va publicar una versió de música disco titulada Sunny '76. Va morir l'agost del 2010 als 72 anys.