Per al primer cap de setmana d'abril, la redacció de Reusdigital.cat us portem tres propostes de cultura per gaudir en el temps lliure. Aquesta vegada, amb propostes per a tots els gustos: una sèrie amb tocs estrafolaris, un àlbum de música indie i un EP de gènere urbà. Es tracta de diverses recomanacions, tant actuals com de fa temps, per sorprendre els lectors dels Reusdigital.cat.
Estel Romeu recomana "RR"
Deixant enrere, només per aquesta vegada, les recomanacions musicals indie o de proximitat, us porto una proposta d'allò més mainstream. L'EP RR, format per tres cançons, dels artistes i parella Rosalia i Rauw Alejandro és la recomanació que us faig pels primers dies de primavera.
Beso, Vampiros i Promesa són les tres peces que conformen RR, l'EP que té per nom les inicials de la parella musical del moment. Es tracta de les primeres col·laboracions de Rosalia i Rauw Alejandro, dos dels artistes més coneguts en el panorama mundial de música urbana. Les tres peces es mouen entre els estils dels dos cantants amb sonoritats que s'apropen a Motomami, amb tot el ventall d'estils que això suposa, i que no deixen enrere l'essència de Rauw Alejandro.
RR comença amb Beso, una balada urbana pensada per tornar-se viral i enganxar-se; i continua amb Vampiros, que manté la línia urbana però amb tonalitats més fosques. Per moure's del reggeatón, l'última proposta de l'EP és Promesa, un bolero més tendre i allunyat de la festa i l'estil urbà. Pel que fa a les lletres, es podria dir que van de menys a més, passant d'uns versos molt simples a Beso fins a arribar als de Bolero, més complets. Tots ells, això sí, amb una forta càrrega de sucre.
L'EP, en definitiva, és una representació de la relació dels dos artistes, que han aprofitat per treballar conjuntament i crear les seves tres primeres col·laboracions. RR és una declaració d'amor pública de Rosalia i Rauw Alejandro que, com a mínim, ha servit per portar tres noves propostes musicals combinant els dos estils.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=QXQQAsIhHMw[/youtube]
Marc Busquets recomana "Doctor en Alaska"
Permeteu-me que comenci amb un record. Un record d'estiu, per ser més precís, de la meva adolescència, a finals dels 90. Les nits, llargues, s'acabaven després de festes a la platja amb una sessió golfa de la sèrie Doctor en Alaska, que s'emetia a La 2. A casa tots dormien i, per uns instants, el rei del sofà (i del comandament a distància) era jo. Després d'anys d'oblit, sense la possibilitat de recuperar-la a les plataformes, Filmin l'ha inclosa sencera al seu catàleg. Com llavors, m'he acostumat a degustar un o dos capítols, cada nit, per tancar la jornada amb un somriure.
Doctor en Alaska va romandre sis temporades en antena tot i néixer com una producció sense grans mitjans ni sense expectatives. De seguida, però, va enganxar milions d'espectadors arreu pel retrat costumista màgica d'una recòndita població, Cicely, a la qual arriba un metge jueu de Nova York amb massa fums. De fet, s'apuntava sovint que Doctor en Alaska era com Twin Peaks, però "normal".
No és només el xoc entre l'urbanita i el món rural, la seva gent i els seus costums, el que exposa Doctor en Alaska; és una invitació a prendre's les coses amb sentit de l'humor, a gaudir de l'essencial, a deixar-se anar una mica i a viure, en essència, amb més calma. A l'èxit de la sèrie hi va contribuir, sens subte, la seva cuidadíssima banda sonora (al poble hi ha una més que peculiar emissora de ràdio), les moltes referències cinèfiles i l'estira-i-arronsa entre el doctor Joel Fleischman i l'aviadora Maggie O’Connell.
Vista ara, la sèrie no ha envellit pas malament. És agradable, a banda, que una ficció tracti l'espectador com una persona mínimament crítica i sensible, no pas com el fast food audiovisual que ens briden Netflix i altres.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Qdw4fQlXGRM[/youtube]
Marià Arbonès recomana la música d’Amateur
Quan La Buena Vida va plegar el 2011, a causa sobretot de la mort de Pedro San Martín, tres dels seus integrants ―Mikel Aguirre, Cheli Lanzagorta i Iñaki de Lucas― van decidir formar el grup Amateur. Al començament, sense grans pretensions, però després, veient que el que feien donava fruits ―havien compost unes divuit cançons―, van decidir, sense presses, fer un pas més: gravar alguns discos i donar-se a conèixer. Els dos primers van ser els EP El golpe i Será verdad (2017), amb quatre cançons cadascun, i poc després publicarien l'àlbum Debut! (2017), amb deu cançons.
Amateur rep molt de La Buena Vida, tant en la música com, naturalment, en les emocions. Els dos grups formen part de l'anomenat So Donosti. El so d'Amateur parteix del pop refinat i detallista, ben arranjat i amb un pòsit melancòlic. Algunes cançons són homenatges als vells temps i a la figura del baixista San Martín. Per exemple, "Fueron buenos tiempos" ja ho diu tot, i "El golpe" i "San Martin Blues" inclouen records al company desaparegut. Aquesta darrera cançó és una adaptació del tema "Fort Worth Blues", que Steve Earle va dedicar al seu amic Townes Van Zandt quan va morir. Tanmateix, Aguirre, Lanzagorta i De Lucas sempre han volgut deixar clar que Amateur no és una segona part de La Buena Vida, sinó que es tracta d'un projecte diferent, nou. En una entrevista, Mikel Aguirre reconeixia l'estreta relació amb el passat: "El que hem fet amb Amateur ens ha servit de catarsi. Teníem una necessitat de dedicar aquest treball a Pedro San Martín i a la resta de la banda. Així com a les situacions que vam viure, sempre amb esperança i alegria."
En l'àlbum Debut!, el grup de Sant Sebastià va rebre les col·laboracions, entre d'altres, de Diego Vasallo, Jaime Stinus, Joserra Senperena, Al Macaulay ―bateria i membre fundador de Tindersticks― i Irantzu Valencia, excantant de La Buena Vida, en la cançó "Lo que nunca tuvo que pasar". Valencia va acceptar interpretar aquesta peça, composta per Iñaki de Lucas anys enrere, expressament per a aquest disc.
Bon cap de setmana!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=KmrW-NlK4yA[/youtube]