Esther Zarraluki (Barcelona 1956) és una de les poetes més interessants que podem trobar en el nostre panorama literari. Llicenciada en Filologia hispànica , ha format part de la redacció de la revista de poesia Barcelona 080, ha codirigit la Setmana de la poesia de Barcelona, ha publicat entre d’altres llibres com ‘Ahora, quizás, el juego’, ‘Fin de amor’, ‘Cobalto’, ‘El extraño’, ‘Visitas’, ‘El fruto oscuro’, ‘Cerca’ o ‘Peces que duermen’, on estableix lligams directes amb les escultures de Jordi Roura.
Ara acaba d’engegar una nova aventura, curiosa i interessant a la vegada, ‘Abecedario particular’. Són 27 quaderns dissenyats per Georgina Rosquelles i signats per Esther Zarraluki que es van començar a publicar, òbviament per la lletra A, el febrer de 2024 i que van apareixent a un ritme no regular però constant i que responen als interessos, a les debilitats culturals i a les emocions concretes de la poeta.
El primer lliurament, el més extens de tots, és ‘Antígona en Argentina’. S’obre amb una cita de María Zambrano i és una narració poètica i detallada. La B, ‘Búcaro’, conté dues imatges de detalls de ‘Las meninas’ de Velázquez i de la Verge de les roses de Lorenzo Lotto. Són poemes que es mouen al voltant de la infanta Margarita, promesa quan era una nena al seu tiet, l’emperador Leopold I. El tercer, la C, ‘Cuaderno de San Telmo’ es belluga al voltant d’un dels quaderns on els mariners deixaven registrat tot el que succeïa a bord.
I així, amb absoluta llibertat i un eclecticisme que li permet barrejar fotografia, art, poesia, prosa i el que faci falta en cada moment, Esther Zarraluki ha encetat aquesta empresa singular i, sobretot personalíssima, culturalment íntima que, en certa manera, ens permet, lliurament a lliurament, remenar pels calaixos de la seva educació sentimental, dels temes que la motiven, de tot allò que la fa glatir, que acaba sent de manera directa o indirecta font de la seva inspiració poètica. Un abecedari passional, apassionat i que, de ben segur ens apassioni.