De la cuina, el que li interessava, a Josep Pla, eren els resultats, l’eficàcia. I, del vi, en tenia un criteri clar: havia de ser sec, fresc i d’escassa graduació. Divendres al vespre, 14 d’agost de 2020, al Teatre L’Artesana de Falset, vam poder-hi gaudir l’eficàcia del Quintet de corda Mompou, diligentment conduït per Ronald de Roeck i augmentat, en certes peces, amb el violoncel·lista Robrecht de Roeck Sureda com a solista. Quan hi vam entrar, no ens en van facilitar pas el programa de mà, del concert, per tal d’evitar riscos innecessaris de contagi, però sabíem perfectament què hi anàvem a escoltar amb atenció (massa sovint s’anuncien esdeveniments musicals sense informació del repertori, amb una informalitat tavernària inacceptable) perquè la publicitat que n’havia circulat per les xarxes ho especificava amb tot de detalls útils: música clàssica, barroca i modernista de compositors rellevants dels Països Catalans i d’arreu d’Europa.
La pre-crítica (o comentari previ del programa del concert, tan necessari atesa la incultura musical general), ens la serví, sàviament, oralment i des de l’escenari, el director que, fent ús del recurs literari de la sinestèsia, figura retòrica consistent en l’associació d’elements que provenen de diferents dominis sensorials, ens va descriure l’emblemàtic concert per a violoncel i orquestra en Re M, de l’austríac Joseph Haydn (Rohrau, 31 de març de 1732 – Viena, 31 de maig de 1809), com un bon vi negre, sòlid i amb cos. En vull destacar l’encert en l’execució a càrrec de Robrecht, el violoncel solista, especialment en les cadències, expressives, però també el conjunt, concentrat i harmònic.
Ronald va comparar, tot seguit, els dos concerti grossi de l’italià Antonio Vivaldi (Venècia, 4 de març del 1678 – Viena, 28 de juliol del 1741), en Mi m, RV 134, i en Sol m, RV 157, amb un cava pel to juganer, farcit de bombolles, que presenten. Dels dos, potser el més ben executat fou el segon: en els tres moviments (Allegro-Largo-Allegro), la joveníssima primer violí, Andrea Santiago, excel·lí en la interpretació amb contenció i energia quan calia (no gaire lluny d’aquesta magnífica versió: https://www.youtube.com/watch?v=JprwsDEDkNA).
Finalment, tocà el torn, per a cloure l’esdeveniment, d’Enric Morera (Barcelona, 22 de maig de 1865 – 11 de març de 1942), el nostre compositor modernista per excel·lència, de qui el sextet -ara, el violoncel solista actuaria com a tenora de cobla- en va interpretar dues sardanes: ‘L’Empordà’ que Pla tant estimà i ens feu estimar i ‘La Santa Espina’ que feia emocionar sempre l’escriptor pel fet de ser una mena d’himne de la pàtria, amb un grau de significació semblant als ‘Segadors’ o al ‘Cant de la Senyera’.
El concert, que va agradar al públic, el qual va sol·licitar dos bisos i li foren concedits amb generositat, el va organitzar l’Associació I Catalani, que treballa per tal de promoure joves valors del país en la interpretació de la música culta i que té com a bon principi organitzatiu incloure sempre al programa dels concerts música catalana. I així fou perquè, d’una banda, els intèrprets -dels quals encara em mancava esmentar Laia Ferrer, al violí; Gabriel Torner, a la viola; Xavier Mas, al violoncel; i Anna Grau, al contrabaix, tots plegats, correctíssims- eren a punt d’enllestir el grau, acabats de graduar o havien iniciat els estudis de mestratge o també dits de màster; i, d’altra banda, per la referència al nacionalisme musical català. No tenim encara independència política ni Estat propi, però tenim nació, tenim patrimoni musical nacional i joves músics conscients de la tradició, que vol dir mirar enrere per a saber d’on venim i mirar endavant amb esperança, rigor i fermesa.
(Biel Ferrer Puig és filòleg)