Segueixo amb ànsia les notícies que es van produint en relació amb la fossa comuna de soldats republicans que testimonis orals situen al voltant de l’antiga fàbrica Pich Aguilera, a prop de l’Institut Baix Camp. I ho segueixo perquè, l’any 2001, no ens en vam sortir de fer bullir l’olla prou perquè s’iniciés una investigació seriosa que confirmés, o no, el que diverses fonts orals asseguraven amb un to que donava molta credibilitat a la història. El 2001, la qüestió de la memòria històrica no estava tan clara com ho està ara, i no hi havia la consciència de la necessitat de parlar-ne i resoldre incògnites de la història.
Una de les guspires que va fer que nasqués l’interès per aquesta història va ser l’article que Antoni Batlle i Mas (1919-2002) va escriure al diari El Punt, aleshores amb edició al Camp de Tarragona. Aquell escrit oferia tota mena de detalls que li permetien assegurar l’existència d’aquesta fossa. S’hi referia Salvador Palomar en un article a aquest digital publicat fa uns mesos.
Antoni Batlle, militant d’Estat Català, anava per aquella època sovint a esmorzar al bar Balmes, ja tancat, molt a prop d’on teníem els estudis de Ràdio Reus del carrer del pintor Bergadà. Els de la ràdio hi anàvem de tant en tant. I recordo un dia que, amb el company Àngel Palau, Batlle, que era un pou de relats d’experiències viscudes, i sovint seia amb nosaltres, ens va explicar la història del pou de la fàbrica Pich Aguilera, i de la impotència que sentia perquè ningú no li feia cas.
El cas és que la història, tal com l’explicava Batlle, oferia molta credibilitat, com després altres testimonis orals i documents han avalat. A la ràdio ho vam mirar i, vist amb la perspectiva d’avui, i més enllà del fet que tinguéssim poca perícia per aprofundir en la història, ens vam trobar (nosaltres i alguns interlocutors a qui vam consultar que es van sentir atrets per la història) amb fonts que ens venien a dir que això no tocava en aquell moment, que estàvem per altres proritats. Ho vam haver de deixar i, a més, Batlle moria mesos més tard. Com deia, la consciència clara de la importància de la memòria històrica vindria més tard.
Que hagin aparegut ara proves documentals i, fins i tot, plànols que confirmarien l’existència del pou convertit en fossa comuna, és una gran notícia, perquè aporta precisió al que ens havia arribat per la via oral. La història de la Guerra Civil a Reus està prou ben explicada, però aquest episodi de la fossa comuna no hauria de quedar sense aclarir-se. Caldria que es pugués explicar què feien els feixistes amb els seus enemics, ja en temps de pau, quan els custodiaven detinguts. Cal memòria per evitar que algunes coses no es tornin a produir.
Per cert, Antoni Batlle va escriure unes memòries, que no s’han publicat mai. S’hi referia Jaume Renyer en un article al seu blog el 2009. Valdria la pena estudiar-ne la seva publicació.