S’atribueix a Winston Churchill la frase «la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els altres que s’han inventat», amb la qual pretenia tancar qualsevol opció de debat sobre quin era el millor sistema polític. De fet, des que es té constància dels diferents sistemes de govern, el que es va implantar a la ciutat d’Atenes al segle V aC s’ha demostrat que és el que permet millor la participació del poble, que és precisament qui rep les conseqüències de les actuacions dels governants.
En els darrers temps s’està produint un cert allunyament dels ciutadans envers el sistema de govern de què ens hem dotat. Recordem que la manera amb la qual el poble pot participar en la seva governabilitat és precisament votant. Amb aquest acte es decideix qui ha d’assumir les regnes de la governabilitat d’un país. En el cas de Catalunya i de l’Estat espanyol, aquesta funció es delega als partits polítics, als quals es dona la representativitat per actuar en funció dels pactes que estableixin ―o dels seus interessos― i decidir finalment qui és nomenat president del govern, sigui local, autonòmic o estatal.
Però la democràcia no és tan sols dipositar un vot perquè després sigui elegit un president de govern. S’ha de tenir en compte que també és la manera com el poble s’organitza socialment. L’abstenció és un posicionament assumit en el nostre sistema electoral, tot i que no té cap valor a efectes dels resultats. En certa manera, aquesta no-participació en l’acte primigeni de la democràcia comporta, més que una delegació, una deixadesa, desentendre’s dels resultats i, per tant, del sistema que ens regeix.
Actualment, no es pot atribuir a la ciutadania que s’absté en les votacions la responsabilitat de no participar-hi; per tant, tampoc no es pot dir que es desentengui de la democràcia. La raó ve donada més aviat pel descontentament cada dia més profund amb les actuacions socials i econòmiques o per una insatisfacció general que no es pot atribuir tan sols al nostre entorn, sinó que es tracta d’una tendència que s’estén cada vegada més al món occidental.
Cal recordar als polítics, però també a la ciutadania, que governar comporta una manera d’organitzar la societat; per tant, la nostra convivència. Les actuacions de les persones que en un moment donat accedeixen a un càrrec públic tenen una incidència directa ―i a vegades permanent― en la vida no tan sols pública, sinó també privada, dels ciutadans. Són els que decideixen quan s’obren les escoles, quins establiments sanitaris tenim, quanta policia patrulla i per on, i tantes coses més que ens afecten.
Ells, els que són nomenats per a un càrrec públic, que no han estat votats, sinó que hi accedeixen per la prerrogativa del cap del govern de decidir la persona que tindrà la responsabilitat sobre un assumpte o l’altre, són els que en definitiva governen. És lògic que sigui així, perquè el responsable màxim cerca les persones més adients per poder desenvolupar les tasques ―en una regidoria, una conselleria o un ministeri― i, per descomptat, tots els càrrecs que se’n deriven.
Les situacions com les que recentment hem viscut a la Comunitat Valenciana, en les quals els responsables dels departaments afectats per la desgràcia viscuda diuen que no hi eren, que estaven reunits o que ni tan sols sabien què fer perquè era una situació que els sobrepassava, ens han de fer pensar en la capacitat, el coneixement o la voluntat per exercir els càrrecs en qüestió. Cal recordar Sir Alec Issigonis, que va dir que «un camell és un cavall dissenyat en una reunió». Sembla que les decisions dels responsables polítics anteriors i posteriors a les inundacions del 29 d’octubre passat devien ser preses en aquestes reunions.
Churchill tenia raó: la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics, però cal que cadascú actuï quan li pertoca. No podem deixar en mans d’altres la decisió de qui ha de ser l’elegit per dirigir un govern; ho hem de fer cada un de nosaltres, però és cert que després també hem d’exigir que els membres del govern ―i, com s’acostuma a dir ara, el sottogoverno― que escullen el responsable màxim no ho facin basant-se en una certa relació d’amistat, de simpatia o de qualsevol altra cosa que no sigui la seva eficiència i professionalitat per al càrrec.
Són precisament les actuacions d’incompetència, de falta de compromís, de defugi de les responsabilitats, el que està fent que cada vegada l’abstenció sigui més alta ―i no tan sols a casa nostra― i que cada cop més una part dels que voten cerquen plantejaments de la dreta extrema. Segur que no els donen cap solució real, però presenten alternatives simples, que no es podran complir, i fa l’efecte que tenen resposta als problemes plantejats. Mentrestant, els altres partits s’entesten sovint en debats que queden lluny dels problemes dels ciutadans, i els partits extremistes ho aprofiten.
No està en joc la democràcia, però sí les tendències dels qui tenim la responsabilitat de votar i decidir, en la mesura de les normes donades, qui ens ha de governar. Tan sols s’enfortirà si l’abstenció ―o la deixadesa, segons els casos― s’abandona, si els dirigents polítics deixen de moure’s en un cercle d’amics, de coneguts o de membres d’un partit per confegir el seu govern. Cal recordar-los que no es tracta que estiguin còmodes governant; per a això que es quedin a casa. Es tracta de fer-ho de la millor manera possible, i això demana coneixement, professionalitat i voluntat de servir.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.