Us ha passat a vosaltres que una cançó que us agrada us acaba avorrint després d’escoltar-la tantes vegades en anuncis televisius? A mi sí, i un cas va ser «Quelqu’un m’a dit», de Carla Bruni. Últimament, també em passa amb altres cançons d’anuncis de cerveses mediterrànies.
Poc temps després de la publicació de «Quelqu’un m’a dit», l’any 2002, una coneguda marca de cafè presentava en un anunci aquesta melodia francesa que transmet perfectament el missatge de pau interior i desconnexió de l’enrenou del dia a dia que es pretenia fer arribar. Molts van conèixer aquesta peça a través de l’anunci, i tant Carla Bruni com l’empresa cafetera van obtenir els bons resultats que esperaven.
Tot i tenir-la suada, permeteu-me que la recuperi per recomanar-vos-la i parlar-ne. «Quelqu’un m’a dit» obre el primer disc d’aquesta model i cantant francoitaliana, nascuda a Torí (Itàlia) l’any 1967, i li dona títol. L’àlbum, produït per Louis Bertignac, és un homenatge a la cançó francesa. Tots els temes són en aquesta llengua i estan compostos per ella mateixa, excepte «La noyée», de Serge Gainsbourg, i «Le ciel dans une chambre», composta originalment en italià («Il cielo in una stanza») per Gino Paoli.
Dels temes, cal destacar-ne els bonics arranjaments de guitarres o piano i una veu que, sense ser especialment joliua, transmet la nostàlgia o la sensualitat que demanen les lletres.
Posteriorment, Carla Bruni ha publicat uns quants àlbums més, alguns de força interessants, però no han tingut l’èxit del primer. Tanmateix, la seva popularitat no ha disminuït en aquests anys, ans al contrari. Acostumada ja a aparèixer en revistes de glamur i del cor pel seu treball de model i actriu, i per haver estat parella de famosos com Mick Jagger o Eric Clapton, la seva fama es va accentuar el 2008 quan es va casar amb el president francès d’aleshores, Nicolas Sarkozy, i va esdevenir la primera dama francesa.
Aquesta és una faceta de la vida de Bruni en la qual prefereixo no entretenir-me molt, tot i que el fet és que va saber acompanyar el seu rol com a primera dama francesa i com a esposa d’un qüestionat exmandatari sense deixar de banda la seva carrera artística ni la seva identitat.