Cap de Brot Edicions continua amb aquesta complicada, necessària i no sempre agraïda tasca de recuperar llibres que mereixen superar el temps i ser rellegits i redescoberts amb ulls contemporanis. Ja ho van fer, entre d’altres amb Jaquim Soler i amb Prudenci Bertrana i ara amb un pròleg de l’Agnès Rotger, ens acosten ‘Venus i els bàrbars’, una de les novel·les de Lluís Capdevila i Vilallonga (Barcelona, 1893-Andorra la Vella, 1980).
Capdevila, força oblidat a hores d’ara, va ser un autor d’èxit, sobretot en el seu vesant dramàtic, amb 37 obres de teatre publicades, moltes d’elles amb un gran recolzament del públic i, a més, coautor de la famosa sarsuela ‘Cançó d’amor i de guerra’. També va publicar una vintena de novel·les, va fundar la revista Los Miserables on h col·laborava Joan Salvat-Papasseit i també va ser director de revistes molt populars com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia o La Humanitat, aquesta última amb destacats companys de viatge com els presidents de la Generalitat Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas.
Es va exiliar a Occitània, format part de la Resistència. Acabada la guerra va tornar a escriure sense públic i sense cap editor que es volgués arriscar a publicar-li les obres. Va ser professor de la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de Poitiers on va fundar l’Aula de Literatura i Filologia catalanes.
Més endavant col·laboraria amb l’editorial Andorra i en diferents publicacions del país. Després de la mort de Franco va tornar a Barcelona on l’Ateneu Barcelonès li va organitzar un homenatge.
A hores d’ara sorprèn que un personatge de la talla social i intel·lectual de Capdevila sigui un absolut desconegut i per això és d’agrair que la gent de Cap de Brot hagin rescatat aquesta peça singular de la seva narrativa amb l’aproximació que hi fa l’Agnès Rotger que ajuda molt a situar l’obra i el personatge.
De fet, quan Capdevila publica Venus i els bàrbars ja era un escriptor i periodista molt conegut i polèmic. D’ell havien dit que era «l’exemplar més perfecte, entre nosaltres, de literat de carrer obert i d’aire lliure» i que «no ha transigit mai amb la grisor morta dels pedants d’universitat i seminari». I probablement era del tot cert ja que després de llegir la novel·la avui, noranta-set anys després de la seva publicació, encara podríem donar per bona l’afirmació de L’Esquella de la Torratxa que va dir que era «una de les coses més fortes que s’han escrit en català»
Si partim de la base que la majoria de mirades literàries que s’han fet cap a l’entorn rural acostumen a anar tintades d’un cert enyor, d’un plantejament quasi bucòlic i, sobretot, amable i fins i tot reivindicatiu, trobar-se amb ‘Venus i els bàrbars’ és un sotrac, un poc de puny a la boca del fetge. La novel·la és una mirada despullada de qualsevol ombra de complaença o d’amabilitat cap la vida dels pobles, la seva gent i els pobles mateixos. Capdevila és despietat i fa una dissecció quasi cruel però gens mentidera d’una realitat rural que presenta com allunyada de quasi tots els valors socials i culturals. Ara bé, el mèrit, la gràcia i el que captiva sense escletxes és l’estil de l’autor, la seva literatura. La paraula de Lluís Capdevila és magnètica, fluida, rica, sòlida, brillant i d’una exuberància que no permet l’abandó. Quan comences a llegir no t’atures. Les descripcions són minucioses, realistes i quasi quirúrgiques. En bé i en mal, qual descriu coses positives i quan es recrea en les negatives. Un vocabulari ric i culte sense embafar, una col·lecció d’adjectius plural i oberta i una lectura que enganxa, que es converteix en un retrat quasi hipnòtic d’una realitat que l’autor volia allunyar deliberadament de les mirades de «pessebre» que els literats contemporanis i anterior havien fet de la vida al camp. La seva és una mirada critica que va més enllà d’una visió superficial, que planteja problemes i debats vius de l’època (alguns encara vigents i fins i tot més vius que ma, com la corrupció, la incultura, l manca d’esperit crític) i presenta uns personatges odiosos, menyspreables en molts casos i, malgrat això, literàriament atractius i fascinants.
Un descobriment, una veu imprescindible que cal recuperar i un gran encert de Cap de Brot a l’hora de reivindicar els clàssic oblidats de la nostra literatura. Un deu, sens dubte.