Estirada al llit, de matinada, la Molly sent com el seu marit, Leopold Bloom, arriba a casa després d’haver passat la nit fora amb prostitutes. És aquí on comença el monòleg, el flux de pensaments sense fre. Ara, aquesta obra arriba al Teatre Fortuny de la mà de l’actriu reusenca Anna Fortuny. La representació tindrà lloc el pròxim dimarts 21 d’abril a dos quarts de 9 del vespre, i les entrades es poden adquirir al web del teatre.
El monòleg ens situa en aquesta matinada, amb una Molly Bloom que reflexiona sobre la seva vida, la relació amb el seu marit i els seus propis «dimonis». A partir d’aquest flux de pensament, l’obra planteja preguntes que van més enllà del context concret: «Què tenim? Què busquem?», es qüestiona Fortuny. Preguntes com què és l’amor o què busquem a la vida completen un text que situa al centre una dona que pensa, desitja i recorda sense filtres.
L’actriu s’enfronta a un repte majúscul: portar a l’escenari un clàssic que, malgrat haver-se publicat l’any 1922, encara pot funcionar com un mirall per a les dones d’avui. I és que, tal com defensa Fortuny, al contrari del que es podria pensar, el monòleg relata situacions que malauradament encara ens toquen de prop. Ara bé, Fortuny també matisa que no es tracta d’una obra feminista, ja que el pes del context en què va ser escrita és evident: en una Irlanda marcada per la religió i una estructura social molt rígida, el text posa la dona al centre, però no s’escapa del tot d’una mirada masculina.
Portar aquest material a escena no ha estat senzill. El text de Joyce es construeix com un flux constant de paraules, sense pauses ni signes de puntuació, i sense la presència d’un narrador. Tot el que passa s’ha de deduir a través dels pensaments de la protagonista. Potser és precisament aquí on rau una de les grans aportacions de l’obra: l’experiència d’endinsar-se en una consciència aliena, d’escoltar-la.
L’adaptació és una lliure versió feta pel dramaturg reusenc Francesc Cerro a partir de la traducció de Joaquim Mallafrè. «Hem volgut fer una versió nostra», assegura Fortuny. Un dels elements a destacar és la música en directe, a càrrec d’Olga Pes, amb algunes peces creades expressament per a l’espectacle. A escena, dues dones: una dona veu a la Molly a través de la paraula, i l’altra ho fa a través de la música, amb una funció narrativa.
El monòleg finalitza amb el famós «yes», una de les afirmacions més icòniques de la literatura. Sense voler-ne desvetllar del tot el significat, Fortuny el relaciona també amb l’ofici teatral: «Una de les coses que més ens costa és dir que sí o que no en escena, posar límits o dir un sí vertader».
Més enllà del text, l’actriu aprofita per reivindicar l’experiència d’anar al teatre. «Per a mi, fer teatre és un acte de resistència», afirma. En un moment en què, segons ella, els teatres es van buidant, defensa la necessitat de tornar-hi, d’atrevir-se a experimentar.
Des de Reusdigital.cat us animem a gaudir d’una obra que dona espai a una veu femenina, que no demana permís ni es justifica. En lloc de ser observada, és ella qui observa, qui jutja, i no pas la que se sent jutjada. Encara que només sigui per una estona, dins la seva consciència.