Iván Humanes (Cornellà, 1976) és un singular que es belluga en un univers inquietant i pertorbador i que domina amb habilitat i pols segur els recursos de la literatura que es belluga en aquell tall perillós i desassossegant que hi ha entre la fantasia i el terror, entre la imaginació i l’horror. Premiat en diferents ocasions, és també guionista de curts i de llargmetratges que s’han pogut veure, prèvia selecció a l’exigent Festival de Sitges.
Ara ens sorprèn amb ‘Teoría del Gran Infierno’, publicada per l’editorial Pez de Plata. D’entrada val a dir que ens trobem davant d’un llibre estrany, i dic estrany amb el sentit més positiu del terme, presenta una vuitantena de petits relats, oberts i tancats per un prefaci i un postfaci que ajuden a elevar encara més la cerimònia de la confusió, de la baixada cap a aquest gran infern que anuncia la portada. El conjunt, reforçat per la portada de Datriga i les il·lustracions de Susana Pozo, manté, en certa manera, un lligam pertorbadorament comú que aporta una coherència global al llibre i el converteix en una guia inquietant per endinsar-se en les exploracions d’aquest magma fantàstic, fantasiós i neguitejant que sura en tot el llibre.
Humanes es revela com un narrador segur, capaç d’anar desgranant ambients macabres, foscos, feridors, relliscosos i plens d’angoixa i d’incertesa, llocs i situacions que inquieten i fan pensar a parts iguals, aconseguint una globalitat que té força encerts que mereix la pena destacar. D’una banda la capacitat de trenar o no lligams entre les diferents històries que es belluguen com un riu. Algunes tenen referents que remeten al principi o al final, d’altres lliguen entre elles i algunes són closques aparentment hermètiques. Sigui com sigui, la lectura es presenta carregada de sorpreses, de sotracs, d’humor negre, un element quasi imprescindible a l’hora d’endinsar-nos en els paradisos turbulents de l’Iván i respirar el perfum maligne de la seva literatura que representa una invitació oberta al joc pervers, al patiment lúdic, a capbussar-nos al cor de la tempesta més poderosa.
I val la pena esmentar una qualitat cada vegada menys habitual, una rara avis en el món de la literatura, la gratitud, Iván Humanes aprofita ‘Teoría del Gran Infierno’ per a retre un homenatge en format meta literatura a Albert Vilanova, un escriptor per qui reconeix sentir amistat i devoció i això, no ens enganyem, es virtuós i molt lloable i crec que val la penar destacar-ho. Sigui com sigui, el llibre és una ruta recomanable per un món d’excessos, d’hipèrboles, de remors inquietants que no deixa indiferent.