L’escriptor del Piemont Cesare Pavese (Santo Stegano Belbo 1908 – Torí 1950), un dels més importants de la literatura italiana, es va suïcidar el 27 d’agost de 1950 a l’habitació 49 (actualment la 346) de l’Hotel Roma de Torí, després d’arrodonir el seu diari ‘Le métier de vivre’ i d’haver enllestit unes setmanes abans ‘Verrà la morte e avrà i tuoi occhi’, un recull de poemes dedicats al seu últim i frustrat amor, l’actriu americana Constance Dowling.
Turmentat per una solitud interior desesperant i per una manca de sort en temes amorosos va passar tota la vida lluitant contra la depressió, però això no va ser obstacle per a ser un dels grans intel·lectuals de la seva època. Va ser amic de Leone Ginzburg, Norberto Bobbio o Giulio Einaudi, fundador de l’editorial del mateix nom on Pavese treballaria com a traductor, sobretot de novel·listes anglesos i nord-americans com Herman Melville, John Dos Passos, Gertrude Stein, Ernest Hemingway, James Joyce, John Steinbeck o Daniel Defoe i on publicaria algunes de les seves obres més celebrades.
Acusat d’antifeixista el van condemnar a la presó de Torí i més tard va ser desterrat a Brancaleone, a Calabria. Després va tornar a la feina i va ser director editorial d’Einaudi fins que es va suïcidar als 41 anys.
Tot i la seva mort prematura, Pavese continua despertant passions i admiració i la prova és aquest llibre que acaba de publicar Tusquets, ‘Hotel Roma’, on Pierre Adrian s’embranca en l’aventura de resseguir la vida de l’escriptor, des de la seva joventut fins a l’habitació on va morir a través dels seus diaris, dels llibres que va escriure i, per damunt de tots dels paisatges i els indrets de Torí i el Piemont.
El llibre és una barreja d’assaig, de ruta turística i de mirada càlida d’admirador apassionat i aconsegueix traçar un perfil íntim de l’escriptor, repassar el seu últim estiu i reviure els moviments i visites que va fer abans de suïcidar-se, contraposant-ho amb la realitat del que queda avui i del que el mateix Pavese va deixar escrit als seus diaris i als seus llibres. Adrian visita els paisatges que Cesare va descriure en les seves novel·les i els valora des d’aquesta doble mirada de la realitat contemporània i de l’efecte que causaven en l’escriptor piemontès.
Entra en l’ànima de Pavese i analitza el seu caràcter, la seva manera de pensar i de viure i tot aquell buit existencial que el va conduir a acabar amb la seva vida. Malgrat aquest final tràgic, Pierre Adrian no construeix un llibre trist, ja que el viatge que relata té un punt de brillantor esperançadora, una lluminositat i una malenconia que ajuda molt a entendre la manera de ser de Pavese i, sobretot a enlairar la seva escriptura, que el va convertir en un dels indiscutibles de la literatura italiana i en un dels grans de la literatura universal.