Llort va començar a treballar a l’Avui, ara El Punt Avui, quan tenia 20 anys, a l’any 1986 i des d’aleshores és un dels puntals de la secció de cultura. Ha publicat catorze novel·les individuals i cinc en col·laboració amb altres autors, a més d’històries infantils. La seva carrera s’ha anat consolidant pas a pas, ell és poc amic de les estridències, i, a poc a poc s’ha convertit en una de les veus més singulars i imprescindibles de la narrativa negra en català. L’any passat va decidir, no ho havia fet mai abans, presentar una de les seves obres a un premi, concretament el L’H Confidencial i va guanyar, convertint-se, a més, en l’autor de la primera novel·la en català que ho aconseguia.
El llibre ‘Demolició’ l’ha publicat l’editorial Clandestina i, tots i que els tempos editorials de casa nostra són sempre força efímers, coincideix a les llibreries amb una altra novel·la seva, ‘Un assassí’, publicada per Crims.cat, la qual cosa corrobora aquest presència sòlida que Llort ha anat fonamentant dins el panorama negre català.
No li agrada repetir temes ni treballar les novel·les de personatge i per això, a cada nova història es posa a prova ell i també als lectors amb trames que tenen sempre la complexitat que batega sota la senzillesa aparent i el peculiar sentit de l’humor de l’autor, capaç de jugar amb una ironia subtil i d’exposar a la llum totes les vel·leïtats de l’ànima humana.
En aquest cas toca un tema que veiem sovint als mitjans de comunicació. Rafel Egidi és un professor de la Universitat de Barcelona. Porta una vida plàcida amb la seva dona, l’Elisa i la filla de disset anys, la Jana. Col·labora en un parell de diaris i també és tertulià a la ràdio i a la televisió fins que aquesta placidesa s’esberla en mil bocins quan rep una trucada dels Mossos d’Esquadra que li notifiquen que ha estat denunciat per violació.
La sotragada és important, la seva vida es capgira i tot allò que semblava segur, sòlid i pràcticament inamovible comença a trontollar. Primer són esquerdes petites, fets que semblen impossibles i que la lògica s’encarregarà de posar al seu lloc, però pas a pas, la distància entre les dues vores es va fent més gran fins que aquestes esquerdes amenacen la seguretat i l’estabilitat de l’edifici de manera cada vegada més dramàtica i inevitable.
Llort treballa la trama amb habilitat, amb pols ferm i aconsegueix que ens posem en la pell del Rafel, que sentim el seu patiment i que explorem i coneguem totes les mirades i tots els vessants de la situació. Res no és mai el que sembla i per això cada visió particular i personal es construeix en as a unes percepcions que són pròpies i que es fonamenten en les informacions que rep cadascú i, sobretot, en la manera que té d’assimilar-les i de processar-les. Sense estripar el final, dir que Llort treballa una trama que, en teoria no resulta especialment complexa, amb una habilitat singular i que aconsegueix alterar els pensaments i la calma del lector i fer-lo ballar d’una mirada a l’altra, d’una sensació a la seva contraria, d’un judici al seu oposat.