La societat ha arribat a un estadi en què les celebracions responen més a la constatació que “l’altre” —el contrincant, el competidor— ha perdut o, simplement, no ha guanyat prou, que no pas a la recerca de victòries pròpies. S’assumeix així que la caiguda de l’altre equival, en si mateixa, a un guany. Certament, en un context competitiu només es guanya quan algú altre perd; però avui dia sembla que, fins i tot sense obtenir la victòria, el simple fet que qui aspira als mateixos objectius no els assoleixi ja es considera un triomf.
Aquest és un dels missatges que es poden deduir de la intervenció del diputat d’ERC, Gabriel Rufián —de moment en una posició allunyada dels criteris del president del seu partit, Oriol Junqueras—, juntament amb l’exministra de Podemos Irene Montero, a la Universitat Pompeu Fabra el passat 6 d’abril. En el conjunt de la seva intervenció, tots els arguments en favor d’una hipotètica unió dels partits situats a l’esquerra del PSOE —interpretant ell que ERC també hi pertany, una afirmació novament negada per Junqueras— es van centrar a la necessitat de “parar els peus” a la dreta i a l’extrema dreta. Aquest objectiu és compartit per molts, però en cap moment es van aportar raons addicionals que justifiquessin aquesta possible aliança. Hauria estat pertinent explicar quines polítiques socials es proposarien, més enllà d’un llenguatge marcadament bèl·lic, potser excessiu, amb afirmacions com “si no ens unim, ens mataran per separat” o “ens queda una bala; si aquesta gent entra, ho farà per lustres”.
Al mateix temps, aquesta posició posa en evidència una realitat cada vegada més palpable: és l’extrema dreta qui marca l’agenda política. La resta de partits es mouen sovint en funció de les seves accions, declaracions o, fins i tot, silencis, ja sigui d’Aliança Catalana o de Vox. Massa sovint, aquests actors veuen com la resta de formacions els fan la campanya. Des del PP fins a Sumar o Podemos, passant per tot l’arc parlamentari, costa trobar iniciatives que no estiguin condicionades per l’extrema dreta: uns, com el PP, per aproximar-s’hi i competir-hi; els altres, per diferenciar-se’n. I quan aquesta influència no és explícita, és el mateix Rufián qui, en les seves intervencions —tant al faristol com a les xarxes socials—, tendeix a vincular qualsevol rèplica de l’oposició amb interessos de l’extrema dreta.
No es tracta tant de valorar la idoneïtat de la proposta en si mateixa, ja que, com s’ha esmentat, manca de concreció i, per tant, no es pot contrastar. Tanmateix, sí que es pot analitzar el to i el contingut de la intervenció del diputat, que no va estar exempta de frases i titulars als quals ens té acostumats. Algunes afirmacions, com “prefereixo omplir TikToks que biblioteques, perquè el meu fill mira TikTok”, poden generar inquietud, no pel que faci el seu fill, sinó per les prioritats que sembla projectar un representant públic que aspira a ser un referent social. De la mateixa manera, quan afirma “estic cansat de tenir la raó”, recorda el personatge de Mafalda, creat per Quino, quan diu: “Jo no discuteixo mai; només explico per què sempre tinc raó”. Potser això ajuda a entendre la manca d’arguments sòlids.
Ara bé, més enllà d’aquesta manca de concreció —que podria arribar a esmenar-se si es dotés de contingut—, convé recordar la màxima de Confuci: “Estudia el passat si vols pronosticar el futur”. Un exemple recent és la unió de les esquerres a les eleccions franceses del 2024, que van aconseguir frenar l’extrema dreta. Tanmateix, un cop assolit aquest objectiu, les tensions internes i les diferències ideològiques han dificultat enormement la cohesió de l’aliança, evidenciant que l’únic element d’unió era, precisament, la voluntat de derrotar l’adversari.
Això posa de manifest una idea ben coneguda: qualsevol coalició necessita alguna cosa més que la voluntat d’anar junts. Cal dotar-la de contingut, de propostes concretes, de plans de futur i d’una veritable voluntat de continuïtat. Si l’única motivació és guanyar una cursa —o unes eleccions—, potser s’aconseguirà a curt termini; però sense un projecte compartit, el futur és incert. I si, com és previsible i com la història ha demostrat sovint, les esquerres no aconsegueixen aquesta cohesió, l’efecte pot acabar sent el contrari del desitjat.
Cal recordar, a més, que el mateix partit de Gabriel Rufián té experiència en processos d’unificació: el març de 1931 es va fundar a partir de la fusió de diverses formacions i grups d’opinió, amb l’objectiu no només d’assolir una fita immediata, sinó de construir una organització política estable a mitjà termini. La pregunta és inevitable: són avui els partits polítics capaços de mantenir una unió, encara que sigui temporal, sense acabar enfrontant-se internament? L’experiència recent del PSOE amb Podemos o amb Sumar convida, si més no, a ser escèptic.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.