Les vagues recents a l’educació secundària catalana no són cap gest exagerat ni corporatiu, sinó la resposta lògica a un acord insuficient i profundament decebedor. L’increment salarial proposat —220 euros bruts en quatre anys— queda molt per sota de la pèrdua de poder adquisitiu causada per la inflació, convertint-se, de facto, en un increment nul a mitjà termini. A això s’hi afegeixen les promeses incomplertes pel Departament d’Educació, com la retirada de la convocatòria de càtedres, i la manca total de compromís per reconèixer el deute dels sexennis dels docents.
Tampoc no hi ha cap mesura concreta per reduir ràtios a les aules, millorar el currículum o donar resposta a les demandes del professorat de diverses especialitats, és a dir, el malestar no és només econòmic. A més el procés de negociació ha estat percebut com a opac i precipitat, amb decisions preses sense una representació real del col·lectiu docent i sols amb dos sindicats minoritaris de l’educació catalana. Mentrestant, es projecten missatges de normalitat i equitat que contrasten amb la realitat dels centres educatius. Per exemple s’ha augmentat en 4.000 euros el sou als Mossos mentre el Govern predica «igualtat» entre els servidors públics.
En definitiva, el Departament d’Educació ha fet una bona operació de màrqueting en vendre-ho tot plegat com un «acord de país».
David Rabadà i Vives és professor de Ciències Geològiques.