La fotografia de l’opositora veneçolana Maria Corina Machado lliurant la medalla del Premi Nobel de la Pau al president dels Estats Units, Donald Trump, ha fet la volta al món il·lustrant un cas com un cabàs de vassallatge del segle XXI. Un gest vergonyós que escandalitza a la gent de bona fe i que erosiona una mica més la defensa dels drets humans que Trump acostuma a passar per l’arc del triomf. La Machado es volia congraciar amb el nou xèrif d’occident per tornar a la competició política en el seu país després del segrest i detenció il·legal del chavista i totalitari Nicolás Maduro.
A Machado li ha importat un rave que el Comitè del Premi Nobel hagi recordat que el reconeixement no es pot compartir ni transferir. No cal dir que la majoria dels noruecs han sentit vergonya per la baixada de pantalons de la veneçolana en un exercici de submissió a qui està substituint els valors democràtics per la força de les armes i els dòlars. És lamentable i molt perillós perquè aquestes actuacions, més enllà de l’escàndol diplomàtic internacional, alimenten els discursos més locals que tot s’hi val a l’hora de tractar qüestions com les crisis mediambientals i de l’habitatge o la gestió de la immigració. Negacionisme i terraplanisme, submissió als grans tenidors d’habitatge i creixent demonització dels qui venen de fora. Poca broma perquè cada vegada és més difícil defensar valors democràtics que pensàvem intocables i que ara mateix grinyolen.
I la fotografia de la vergonya entre Trump i Machado ha coincidit gairebé en el temps amb l’esclat de les denúncies periodístiques contra el cantant Julio Iglesias que recullen testimonis que relaten coaccions i abusos sexuals. Els drets de les dones també a la corda fluixa. En altres ocasions ja m’he referit a les enquestes recents entre homes joves que recullen l’opinió generalitzada que les dones han anat massa lluny. De moment, presumptament el cantant està més a prop de ser un truà que no pas un senyor. El títol de la famosa cançó publicada el 1977 apunta indicis que potser s’han acabat fent realitat. A hores d’ara només ens queda el consol de recuperar el gloriós sketch que en va fer el Tricicle el 1983. La resta, molt trist.
Aquests episodis de nou vassallatge retrotreuen als pactes feudals de dependència i fidelitat entre un senyor i el seu vassall. De fet, alguns analistes polítics i socials adverteixen que la roda del temps ha fet passos enrere i que el discurs populista, demagog i retrògrad ens està situant en escenaris imperialistes i colonialistes. És el nou vassallatge del segle XXI? No m’atreveixo a afirmar-ho, però el que està passant a Ucraïna, Gaza i Veneçuela és un senyal preocupant. Rússia, Israel i els Estats Units.
L’expansionisme dels segles XV i XVI protagonitzats per Espanya, Portugal, Gran Bretanya, França i Holanda cap a Amèrica, Àfrica, Àsia i Índia va obrir el camí d’una transformació socioeconòmica i política de bona part del món. Les patacades de les guerres mundials, la primera (1914-1918) i la segona (1936-1945), van començar a revertir el procés amb una progressiva descolonització, però que ha deixat ferides obertes i grans inestabilitats arreu. I, a la vista de l’era Trump/Putin/Netanyahu, la història fa pinta de tornar-se a repetir. La força de les armes i de l’economia rebenta les urnes i intenta convertir la democràcia en un anacronisme. Una peça de col·leccionista en el museu de la humanitat.
L’onada ultraconservadora està inundant tots els espais sense limitacions territorials i també està contaminant la vida i la política local. I les pròximes eleccions municipals estan a tocar. Falten setze mesos per la nova cita amb les paperetes per decidir la composició del consistori de Reus. Farem bé d’observar amb atenció les accions i les omissions dels partits amb representació electa a la plaça del Mercadal i els que aspiren a tenir-la.
Ens estan donant pistes de quina pot ser la contribució de proximitat a la defensa dels drets humans i dels valors democràtics essencials. I no parlo només d’arreglar carrers i places i garantir el servei d’aigua, neteja o recollida de la brossa. Parlo dels drets de les dones i dels col·lectius més vulnerables. Del dret al treball i a l’habitatge. Del dret a una vida digna de tothom, nascut aquí o no. De la preservació de la natura. Parlo de la llengua i la cultura. Parlo de no ser vassall de res ni de ningú. I això no s’aconsegueix quedant-nos a casa, sinó plantant cara als nous imperialismes, sense concessions. Es diguin Trump, Putin, Netanyahu o Julio Iglesias. I en tenim més a prop. Fixeu-vos-hi bé.