Deia Max Weber que l’aire de la ciutat fa “lliures” les persones. Probablement, perquè són espais on desenvolupar una vida, conviure i trobar feina però també llocs on l’isolament o la manca de recursos poden afectar greument a les persones. Per aquest motiu, les xarxes de solidaritat que s’hi estableixen són tan importants allà on la ciutat pren aquest nom.
Durant dècades, els trens i els autobusos provinents de l’Estat espanyol van ser vehicles que transportaven esperances de milions de persones que s’unien al projecte urbà de Catalunya. Molts es van establir en barris de nova creació on han deixat seva petjada després d’adoptar nous costums, una nova llengua i establir-hi lligams personals i professionals. Alguns, fins i tot, van participar en lluites que ara semblen llunyanes, però que van millorar la qualitat de vida de les persones d’aquell moment i que han fet més còmode el nostre present. Recentment, alguna d’aquestes lluites s’ha retratat al cinema amb un gran èxit de públic i crítica. Una atenció que ha contribuït a posar el focus sobre les condicions materials dels barris catalans en els anys del franquisme i la Transició. A la geografia catalana, hi ha molts relats com el del 47 i, per descomptat, a la nostra ciutat es van viure episodis similars, gràcies als protagonistes que, amb recursos modestos, van aconseguir fites importants amb el simple objectiu d’assolir una ciutadania plenament democràtica.
Sense excloure actuacions individuals i col·lectives d’altres característiques, una bona part d’aquests combats es va articular a través de les associacions de veïns. A Reus, la primera entitat d’aquest tipus va néixer al barri Sol i Vista l’any 1968, gràcies a l’assessorament de l’advocat Ramon Marcer i el treball abnegat de veïns i militants antifranquistes. Des d’aquells inicis mítics, les associacions de veïns han estat sempre protagonistes del batec diari de Reus. Especialment a partir de l’arribada de la democràcia s’han convertit en instruments de ciutadania i participació per a persones de condició i origen divers. Immerses sovint en reivindicacions, les associacions de veïns han sabut també col·laborar amb les administracions i crear estructures d’ajuda mútua juntament amb altres entitats de la ciutat. D’aquesta manera, s’ha enriquit el teixit associatiu reusenc caracteritzat des de sempre per una gran diversitat d’entitats que, en definitiva, busquen la cohesió social.
No sempre prou conegut, el paper de les dones en les associacions veïnals ha estat essencial des del principi de la seva formació. Amb el pas del temps, aquesta participació ha esdevingut espai de lideratge que té la seva cara més coneguda en les prop de quaranta presidentes que s’han succeït en el càrrec al llarg dels anys en diferents barris de la ciutat. És de justícia destacar aquesta contribució desinteressada marcada per molts anys de treball i que, simbòlicament, representa la tasca invisible de moltes dones més vocals, tresoreres, secretàries o, simplement, voluntàries que van participar en actes concrets. Una invisibilitat que la historiadora Montserrat Duch ha remarcat que es basa, sovint, en “la inexistència de fonts documentals de les seves vivències específiques, unes vivències que pel sistema de gènere, poques vegades està vinculada als òrgans de poder”.
Per aquest motiu, la iniciativa de la Regidoria de Serveis a les Persones i Drets Socials, d’encetar una col·lecció editorial com la de ‘Dones referents de Reus’ té un gran sentit i contribuirà a documentar l’aportació en femení de la ciutat.
‘Veïnes, a peu de carrer’ no té aspiració d’exhaustivitat però sí de marcar uns perfils interessants de dones contemporànies de la nostra ciutat. Gràcies al seu exemple i treball, moltes altres dones del moviment veïnal podrien ocupar les planes d’aquesta publicació i és interessant remarcar aquesta idea perquè no és busca un relat d’heroïnes sinó de dones empoderades i lluitadores al servei de la comunitat. Elles hi són, al igual que moltes altres. Només calia buscar-les, donar-los-hi veu.
Al llibre publicat, hi trobareu les veus de vuit dones ben significatives dins el moviment veïnal, tres d’elles ens va deixar el 2022.
Teresa Escoda Badia. AV Barri Juroca. AV Sant Josep Obrer. La pionera. Va ser la primera dona fundadora de dues AV i ho va fer en un context històric complex. In memoriam.
Carme Alumà Borràs. AV Harmonia del Barri del Carme. Una dona que va ser presidenta en moments de transformació del seu barri, i que sempre ha continuat vinculada, implicada i col·laborant activament.
Anna Belén Castaño Sánchez. AV Sol i Vista. Ha estat presidenta durant once anys i ha continuat implicada en entitats socials. Actualment és vicepresidenta de FAVR.
Carmina Pozuelo Blanco. Col·laboradora incessant de l’AV del barri Sol i Vista i d’altres entitats del barri, els veïns li van dedicar un monòlit als jardins del barri. In memoriam.
M. del Mar Escoda Serres. AV Barri Gaudí. Dona forjada en el moviment veïnal, va ser vicepresidenta de FAVR. Aquest bagatge i experiència, l’enforteix i l’encoratja a decidir el pas a la política municipal de Reus.
Inés González García. AV Carrilet. L’única dona que ha estat presidenta de la Federació d’Associacions Veïnals de Reus. Actualment forma part de l’AV Barrri Gaudí i és secretaria de l’FAVR.
Isabel Moreno Reyes. Fundadora i Presidenta de l’AV Barri Parcel·les Casas. Lluitadora incansable, el seu barri era el seu món. Ha deixat un record perdurable i els seus conveïns has batejat la remableta del barri amb el seu nom. In memoriam.
Marta Virgili Bosch. AV Camí de la Pedra Estela i Camí dels Morts. Actualment és la presidenta més jove d’una associació veïnal reusenca. Ella te la ferma voluntat de defensar una forma de vida rural dins la ciutat de Reus.
Pensem que ha estat un encert, un privilegi merescut que les dones del moviment veïnal que han treballat i treballen de forma generosa i altruïsta, hi trobin un lloc de honor com a protagonistes del primer volum d’aquesta col0·lecció ‘Dones referents de Reus’ que aspira a la continuïtat.