Dissabte passat, al Mercadal, els Xiquets de Reus vam tornar a descarregar el 3 de 9 amb folre. El primer castell de nou de la temporada. El castell que confirmava la millor Diada de Misericòrdia des de la pandèmia. Però, sobretot, un castell carregat d’història. Perquè fa trenta anys que aquest 3d9f també ens va fer immensament feliços.
Per entendre el castell, però, cal tornar uns minuts enrere, abans d’entrar a plaça, al carrer Rosich. És difícil explicar a algú que no ho hagi viscut què significa aquell moment abans d’una gran diada. Les camises avellana van arribant al local, les faixes es van desembolicant, les mirades i rialles hi són, els nervis i el neguit també. Gent que xerra, vaticinis del que ha de venir i gent que prefereix no dir res. I aleshores, es fa el silenci, i damunt d’una cadira estant, parla la Marina, la cap de colla. No calen grans discursos. De vegades, una frase és suficient per condensar setmanes d’assaig, hores de pati i patiment i tota la confiança d’una colla: «Xiquets! No és el nostre sostre. Ho tenim. El 3d9f és nostre!» I cap al Mercadal.
És fàcil escriure-ho ara, uns dies després, amb el castell descarregat. Però aquesta frase té valor perquè es diu abans. Quan encara no hi ha res fet. Quan entre nosaltres i l’objectiu hi ha nou pisos, una pinya, un folre i un tronc, i aquella incertesa inevitable que converteix els castells en el que són. Aquelles paraules no eren arrogància o prepotència, ans el contrari. Eren confiança. Confiança en la feina feta i, sobretot, confiança en els que teníem al costat.
I trenta anys després, la història dona, de tant en tant, aquestes casualitats precioses. El 1996, els Xiquets celebràvem quinze anys de vida i ens vam proposar entrar al món dels castells de nou. El 10 d’agost de 1996 carregàvem finalment el 3 de 9 amb folre i ens convertíem en colla de nou. Però encara quedava un pas, descarregar-lo. I aquell pas va arribar al Concurs de Castells de Tarragona de 1996. Allà, els Xiquets de Reus vam completar per primera vegada el 3d9f, acompanyat del 3d8, 4d8 i el 2d8f, en la que aleshores es convertia en la millor actuació de la història de la colla.
Han passat trenta anys. Han canviat les cares. Han canviat els troncs. Alguns dels qui aquell dia eren a plaça avui observen els castells des d’una altra posició, alguns donen la mà a l’enxaneta des del cel, quan fa l’aleta, d’altres continuen posant-hi pit, mans, consells, memòria i estima. Han arribat generacions que aquell 1996 ni tan sols havien nascut. Però la camisa és la mateixa. Avellana. I potser això és el més bonic de pertànyer a una colla castellera. Nosaltres passem, però la colla queda. Cadascú hi deixa una petita part de la seva vida perquè els que vinguin després puguin arribar una mica més amunt. I això permeteu-me que us digui és preciós.
El 3d9f va ser el gran protagonista emocional de la jornada, però no va arribar sol. Els Xiquets vam obrir l’actuació amb la catedral dels castells, el 5d8, vam atacar a segona ronda amb un 3d9f fort i ferm i vam tancar les rondes amb el 4d8. Per acabar, vano de 5 i cinc pilars de 4. Tot plegat ens ha deixat i deixa un bon gust de boca, una actuació sòlida. Una actuació que parla de la feina feta. I, sobretot, una actuació que confirma que aquesta colla està en forma en el moment decisiu de la temporada.
El dia 19 va ser una gran Diada de Misericòrdia, de les que fan plaça, de les que fan ciutat. Però per als de la camisa avellana hi havia alguna cosa més… «No és el nostre sostre». Ara aquella frase de la Marina Bertran al carrer Rosich torna a ressonar amb força, i probablement aquesta és la part més important de tot plegat. Perquè descarregar un castell de nou és motiu per celebrar. I tant que sí. Cal abraçar-se, cridar, somriure, emocionar-se i mirar el Mercadal pensant que tot l’esforç ha valgut la pena. Perquè Misericòrdia ens ha mirat amb ulls d’amor i ens deixa una certesa: podem mirar cap amunt amb més determinació que mai.
Ara, però, el Concurs de Castells torna a aparèixer a l’horitzó i és inevitable pensar en la tripleta màgica. Tornar-hi amb el 3d9f descarregat canvia moltes coses. Dona confiança al tronc, al folre i dona confiança a tota la colla. No significa que estigui fet, en els castells mai no hi ha res fet fins que ho has descarregat. Significa que sabem que podem fer-ho. El 1996 hi vam arribar buscant descarregar-lo per primera vegada. Aquest 2026 hi arribem sabent, una altra vegada, que «és nostre. I que no és el nostre sostre». Trenta anys després d’aquell Concurs de 1996, la història ens torna a picar l’ullet.
I potser és això, al capdavall, el que ens vol dir la història quan ens ha fet retrobar, trenta anys després, amb aquest 3d9f descarregat abans de tornar al Concurs. Que hi ha camins que no es repeteixen, sinó que continuen. Que cada mà que empeny avui ho fa damunt de les mans de tots els que un dia van vestir aquesta camisa. Que som hereus d’aquells que ens van ensenyar a tocar el cel i responsables de qui vindrà després amb la mateixa fam d’alçada. Diumenge, 4 d’octubre, a Tarragona, hi anirem amb la memòria del 1996 cosida a la camisa avellana, amb Misericòrdia encara bategant-nos al pit i amb aquella frase ressonant més forta que mai: «No és el nostre sostre». Perquè ara toca tornar a mirar amunt, allà on els somnis comencen a tenir forma de castell, on cada pis és un embat i cada aleta pot convertir-se en un nou capítol de la nostra història. Trenta anys després d’aquell 3d9f, tornem al Concurs amb més determinació que mai. I si la història ens torna a picar l’ullet, que ens trobi sota un 4d9f amb folre.
Jaume Piñol de la Mata és casteller dels Xiquets de Reus